GironaLa temporada Ibercamera d’enguany va disposar el seu tercer concert, el primer a la Sala de Cambra de l’Auditori, el diumenge 25 de febrer, amb el Dalia Quartet, un agrupament barceloní amb una jove mitjana d’edat i que va deixar molt bones indicacions en el seu debut a Girona. És indiscutible que el quartet de cordes és una de les formacions cambrístiques més agraïdes i també de les més admirades pel públic que segueix la clàssica, per tant és naturalíssim que tingui cabuda en el cicle.
El Dalia presentava un programa molt complet, que integrava compositors de tots els segles entre el XVIII i el XX, amb una geografia, això sí, essencialment centreeuropea, concretament de parla alemanya: Bach, Haydn i Brahms. Pels cognoms, es podia suposar que Robert Gerhard i Ottenwaelder també inclouria la llista, quan en realitat va néixer a Valls i morir a Cambridge, exiliat pel franquisme. No obstant, és cert que Gerhard va mantenir una estreta relació amb l’anomenada Segona Escola de Viena, de la qual va ser un destacat divulgador i continuador. Per tant, se situa perfectament en l’òrbita cultural germànica, tant per raons familiars com musicals.
A l’origen, però, Johann Sebastian Bach. El conjunt va arrancar amb el cèlebre Tema i Fuga nº 4 de ‘Die Kunst der Fuge’ (1748), més sovint tocada en teclats, però també amb un llarg historial de versions per quartet. La petita peça ha servit com un escalfament entre músics i públic, tot i què es temia per l’acústica quelcom seca de la sala. L’obra següent, el Quartet op. 20 n.5 de Joseph Haydn, amb molta més densitat de volum, va dissipar els dubtes.
Ja se sap que Haydn és considerat el ‘pare del quartet’, del qual es coneixen 68 partitures concebudes expressament per aquest format. La tria va ser conscienciosa, ja que se li nota en aquest, datat de 1772, importants reminiscències del barroc, en especial la fuga final, clarament a l’estil de Bach. En la resta de moviments el protagonisme del primer violí no amaga tampoc certes picades d’ull al virtuosisme vivaldià, com que recordant-nos una vella llegenda urbana vienesa, descartada per molts experts, segons la qual Haydn hauria cantat, encara infant, en el funeral de Vivaldi. La peça és elegant i evocadora, especialment el delicadíssim adagio, i la violinista gironina Elena Rey, part del grup, va poder brillar, exercint els seus dots expressius, mentre els companys l’escortaven amb la necessària concentració.
I sorgia el torn del Quartet n. 2 de Gerhard, escrit 190 anys després del de Haydn. El contrast amb l’obra precedent era radical, però precisament la radicalitat estètica és clau per l’evolució dels llenguatges artístics i és el que el públic exigent ha de reclamar. Es tracta d’una composició de típica matriu serialista, forçant dissonàncies, llargs sostenuti i bruscs canvis rítmics i harmònics que indiquen una recerca de l’impalpable (també anomenat el ‘sublim’) mitjançant els recursos tangibles -però sovint inexplorats- dels tres instruments: l’ús de dos arcs diferents per part dels violinistes n’és un exemple. Resulta en una música espectral i feèrica, visionària en el seu moment i encara avui vigent, amb una execució cuidada i rigorosa i que ha compost el moment capital de la nit per bona part dels espectadors, que no omplien del tot la sala.
Després del descans, ens quedava el Quartet n.1 op. 51/1 de Johannes Brahms, el compositor més sonat en aquests dos primers mesos de 2018 a les cites de l’Auditori. Al final, l’anem apurant a l’oïda, tot i que sempre ens ha semblat un autor superior en cambra que en el pla simfònic. La peça transcorre amb les habituals melodies voladisses, ‘vol-au-vent’, que el Dalia ha tractat com una ‘delicatessen’ reconfortant, imposant una interpretació vigorosa i convicent, amb un sòlid comandament dels instruments. El bis tancaria el cercle de l’etern retorn a Bach, davant d’un públic que no va deixar mai de saludar els músics, però que es va manifestar més efusiu al final.
Tornarem a sentir quartets de cordes al cicle precisament d’aquí a un mes, el proper 25 de març, amb el recital del Quartet Casals, que commemorarà el seu 20è aniversari amb un programa enfocat a Ludwig van Beethoven. Abans, el diumenge 11, cita irrenunciable amb la Philarmonia de Londres, considerada entre les millors deu orquestres del planeta i que a més s’acompanya d’una de les grans promeses actuals del piano, el rus Serguei Redkin, que ja l’any passat va impressionar a l’Auditori amb la simfònica del Teatre Mariïnski de Sant Petersburg.
