CELOBERT

Diada del 2018

ES VA DIR MOLT, la Diada de l’any passat, que seria l’última tal com les enteníem fins aleshores, i no era equivocat: aquest any, la manifestació ha sigut diferent, rarota, milionària però anímicament desinflada. Les renúncies anaven a la deriva entre una mar de gent. Si a les manifestacions de la primavera s’hi cridava “Puigdemont, president!”, aquesta Diada no hi havia aquest reclam, fora d’algun cartell. La renúncia a investir-lo i les crides dels polítics a la bilateralitat són marxes enrere, la repressió ha funcionat. L’helicòpter de la policia era allà dalt per recordar als manifestants que l’Estat està disposat a tornar a pegar-nos com a bèsties si no creiem. La gent cridava “Llibertat presos polítics!”, però tot un milió de persones no podien, en aquell mateix moment, agafar els cotxes i anar a alliberar-los.

Vaig ser al tram 30, al peu del monument de Verdaguer. Des de dalt dels vint metres de columna, Verdaguer es fregava els ulls veient la Diagonal plena i la gran senyera -no estelada- que penjava a la Sagrada Família. Però em va sorprendre més el que passava als seus peus. Molts joves s’havien enfilat i s’havien assegut a les parets de la balustrada de pedra que encercla el monument. Alguns havien saltat les portes i entrat havien a dintre, on hi ha els xiprers.

Vaig fer com ells. Vaig saltar una porta tancada amb cadenat i vaig entrar a dintre la balustrada. Estava ple d’adolescents, no s’hi cabia. Vaig fer la volta a la columna i era com caminar pel passadís d’un institut en el moment d’un canvi d’aules. Ja m’hi havia fixat a fora: més nens i més joves que mai, i diria que menys persones grans, per si de cas, vist com van rebre l’u d’octubre. Té lògica que l’independentisme atregui els joves, que necessiten respirar llibertat. Però també hi ha la senzillesa de les causes justes, i la repressió antidemocràtica que estem vivint, amb els presos polítics i els exiliats, de seguida s’entén, de seguida t’afecta. Persones empresonades i exiliades injustament: qui voldria ser-ne còmplice?

La qüestió dels màsters falsos delata que la degradació de l’Estat arriba al cor de l’ensenyament, que és el cor d’un país i el futur d’aquests joves. Vista la resistència d’ahir, sembla que l’independentisme només ha de témer l’agressió física i la violència estatal, la pura barbàrie transformada en renúncies i incompliment de promeses. Els polítics es repleguen però el formiguer es recompon quan miren d’esclafar-lo. La consciència cívica no es desactiva amb les porres, els cúters i els insults, ni amb mentides i amenaces.

Més continguts de