Festival de Guitarra: pluralitat i exotisme

GironaDesprés de recórrer diferents localitats del litoral, com sol passar, el Festival de Guitarra de Girona - Costa Brava es va cloure a la Casa de Cultura el dissabte 14 de setembre amb un entranyable recital de música medieval a càrrec de l’Ensemble Musicantes.

El grup procedia de Madrid i els seus quatre membres portaven un ‘dress code’ de blanc immaculat, a part d’una plèiade impressionant d’instruments (en general, rèpliques i recreacions dels congèneres antics) que incloïa cordes, percussions i vents: la darbukka, el salteri, la cítola i la guiterna (dos avantpassats de la guitarra) o la fídula, un elegant predecessor del violí, amb una reverberació molt més penetrant. Destacaven també, per la seva adamantina sofisticació tímbrica, el llaüt i la viola de roda.

Tot aquest equipatge –amanit pel saber dels intèrprets, capaços de destil·lar expressivitat sense fer escarafalls– proporcionava uns efectes hipnòtics: els ritmes lents, els baixos continus amb notes molt allargades, quasi suspeses, i les mateixes sonoritats dels instruments, que poden resultar exòtiques (per a nosaltres, per al nostre temps), ja que aquesta és, malauradament, una música estigmatitzada, confinada habitualment a pel·lícules i derivats ambientats a l’Edat Mitjana.

Parlem d’obres de compositors com Guillaume de Machaut o Francesco Landini, i sobretot moltes d'anònimes de diferents provinences europees, com ara el famós ‘Saltarello’ o l’impressionant ‘Lamento de Tristano’, tots de matriu italiana. Però a mesura que els minuts d’exposició augmentaven aquestes peces guanyaven una dimensió més lluminosa i un sentit més resolut. I així es revelaven com un llegat arcà, que portem a dins, com part de la nostra història i del nostre ADN.

Per això, seria esperable més públic (la sala no estava plena), però els presents sabien a què venien, entregats i entusiastes. I la sinergia amb els músics també era evident: tots quatre van parlar, amb explicacions que eixamplen l’experiència estètica dels espectadors, sensorial i a la vegada cognitiva, que al final tot es combina en la gran harmonia universal. Les intervencions sonaven també amenes i divertides, i convocaven el públic a acompanyar picant de mans el ritme d’algunes composicions. La platea va dedicar fins i tot un improvisat ‘Cumpleaños feliz’ a la cordofonista Milena Fuentes, després que els seus companys delatessin que era el seu aniversari.

El quartet madrileny acabaria la vetllada de manera ben festiva, amb els músics aixecant-se de les cadires i el públic visiblement entregat. L’esperit festiu componia la cloenda perfecta, no només del concert, sinó globalment de la 16a edició del Festival de Guitarra, una cita musical descentralitzadora, tant des del punt de vist geogràfic com programàtic: en realitat, no limita el seu àmbit a l’instrument que li dona nom, sinó que engloba de manera àmplia altres cordòfons i els seus múltiples –i sovint exòtics– acompanyants de viatge.