GironaA Girona, els amants i seguidors de la música anomenada ‘clàssica’ no ens podem queixar: l’Auditori Josep Viader de la Casa de Cultura manté una vívida i interessant oferta de recitals de cambra al llarg de l’any; i la música simfònica visita també de forma regular la Sala Montsalvatge de l’Auditori-Palau de Congressos. La temporada Ibercamera, en concret, programa orquestres europees de gran prestigi i qualitat, com és el cas de l’Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria, que ens va delectar aquest diumenge 22 d’abril amb un monogràfic de Mozart.
No era la primera vegada que la principal formació magiar trepitjava el sòl gironí, ni tampoc el director János Kovács –el qual, de fet, l’any passat havia substituït, deixant molt bones sensacions, el rememorat Zoltán Kocsis, lamentablement desaparegut als 64 anys a causa de problemes cardíacs–. Sense discutir la qualitat de l’orquestra, se'n pot objectar que tendeix a presentar programes "conservadors" –sobretot tenint en compte que al segle XX, de Béla Bartók a György Ligeti, Hongria va ser pàtria de compositors ingents.
Per començar, dues obres del mateix any, 1788. Primer, l’'Adagio i fuga K. 546', una petita obra en do menor, originalment composta per a quartet, i per això només va entrar a l’escenari la secció de cordes. Els músics se sentien engranats, promovent la partitura, com en un exercici d’estil, amb una sensible suavitat que omplia la Sala Montsalvatge en totes les direccions.
La seguiria una de les grans simfonies del geni de Salzburg, la número 39, que de manera general concilia certs ritmes d’inspiració marcial amb melodies apol·línies, donades sobretot per l’execució lluminosa dels vents. Resulta inevitable pensar en l’esperit optimista de la Il·lustració, però com que Mozart no va poder envellir (va morir als 35 anys per complicacions de salut) tampoc és estrany que una gran part del seu repertori exhali vitalitat i joventut. L’execució es va complir de forma tècnicament irreprotxable, però potser també un pèl cartesiana i cerebral, diplomàtica, i li va faltar excel·lir en el punt diferencial.
El programa de la vesprada es va tancar amb el 'Rèquiem', del 1791, any de la defunció del mateix compositor, que no el va poder completar i van ser els seus deixebles els que van haver d’arrodonir-ne els pentagrames. Es tracta, amb gran probabilitat, de l’obra simfònica-coral més interpretada a Girona (fa aproximadament un mes, a l’Auditori, l’havien presentat l’Orquestra i el Cor Estatals d’Ucraïna), cosa que desaccelera la motivació. Però les resistències van implosionar totalment amb els primers compassos. És realment un opus magistral, tan perfecte, adamantí i essencial com la revolució de les esferes celestes o les marees oceàniques.
Especialment quan es produeix amb aquesta entrega, tan vibrant i vehement. Des del primer moment, les veus del Cor Madrigal van irrompre amb una altisonant potència volcànica, ofuscant en més d'una ocasió la filharmònica, que va romandre compenetrada sota la batuta del seu director, més enèrgic i pletòric que a la primera part: és com si sentís el 'Rèquiem' –i la prevalença del llegat mozartià més neuràlgic– com un repte personal.
Els solistes hongaresos també van estar en bon pla i la directora de la coral barcelonina, Mireia Barrera, va sortir merescudament al final per saludar l’audiència des de l’escenari. El públic va dedicar al conjunt de músics magiars i catalans una llarga i efusiva ovació, no corresposta amb bisos. S’entén que protocol·làriament alguns espectadors n'esperessin més, però valorem com a encertada la decisió de Kovács, a qui els anys estan modelant com una figura amb una aurèola irrenunciable: després d’una peça d’aquesta envergadura i esplendor, lliurada a més de forma tan primorosa i desarmant, només ens pot consolar el silenci.
La temporada Ibercamera continuarà al maig amb els seus últims tres concerts, dels quals cal destacar la cita amb la Filharmònica de Copenhaguen, el dia 20, amb direcció del japonès Toshiyuki Kamioka.
