Joan Pacheco: “L’exili em va ensenyar a prendre’m les coses amb bon humor i esperança”

Als seus 89 anys, el gironí Joan Pacheco recorda amb una nitidesa extraordinària l’exili del 1939 i el periple que va viure amb la seva família durant més de deu anys com a refugiats a França. Aquella odissea, iniciada quan només tenia vuit anys, ha estat descrita amb tot detall per l’escriptora Núria Martí al llibre Demà tindrem sort (Curbet Edicions), una biografia novel·lada traslladada en part al llenguatge cinematogràfic gràcies al curtmetratge homònim dirigit recentment pel fotògraf Jack Gou. El curt, guionizat per Núria Martí i per la seva filla, la filòloga i actriu Laura Masmiquel, s’estrenarà l’11 de desembre (19.30 hores) a La Sitja de Fornells de la Selva i el 15 de desembre (19 hores) a La Cate de Figueres.

Anar a l’exili amb vuit anys no és una experiència que s’oblidi.

No, la veritat és que ho recordo tot. Només he esborrat de la memòria les persones que em van putejar. Sé el que em van fer, però ni vull saber qui són. Per sort, també vaig trobar gent bona.

Vuitanta anys després, com recorda aquella fugida?

Jo era molt curiós i espavilat. Aquell 27 de gener del 1939 també vaig descobrir que havia tingut sort. D’aquí ve el títol del llibre de la Núria Martí. Vivíem molt a prop del camp de futbol de Vista Alegre i aquell dia, en lloc de ser al carrer, durant els bombardejos estava jugant a les Pedreres. Baixant cap a casa em vaig trobar una renglera de morts.

Vau marxar de seguida.

Sí, i aquí també hi va intervenir la sort. El pare havia lluitat a l’Ebre amb els republicans però, com que era molt miop i tenien por que disparés als seus companys, van enviar-lo de carrabiner a la rereguarda. El cas és que disposava d’un cotxe oficial i ens va dur a la Vajol a la meva mare, al meu germà petit i a mi. Ens vam estalviar de caminar com feia tothom!

Però a la Vajol es va acabar la sort.

Les vam passar morades. Tot estava col·lapsat i vam haver de dormir uns quants dies sota una escala. Feia una fred que pelava. El pare, que havia tornat a Girona, ens va dir que l’esperéssim, però no va poder venir. Finalment, el 5 de febrer vam traspassar la frontera sense ell.

On vau anar?

Vam estar dos o tres dies al Voló i després ens van dur a Creil, al nord de París. Vam estar-hi un parell de mesos. Fins fa poc no sabia què hi vam fer, allà, però la Núria va esbrinar que ens havien posat en quarantena. Després ens van portar a Clermont de l’Oise, on vam estar nou mesos tancats en un castell de quatre pisos ple de passadissos amb cel·les. Hi havia noies menors que havien delinquit, però van apartar-les per dur-hi dones i mainada. Quan ens van dir que tornaríem amb tren a Espanya, la mare va decidir que ens amaguéssim.

Per què?

Els alemanys ja havien entrat a França i perseguien els espanyols. Molts dels que van pujar a aquell tren van acabar a Mauthausen. Nosaltres vam anar a parar a una granja de Breuil-le-Vert. Tot just d’arribar em van assignar una vaca perquè la munyís. L’amo era belga i tenia dues filles una mica més petites que el meu germà i jo. Al cap de quatre dies li va dir a la mare que érem massa boques per alimentar i em van fer anar a una altra casa, amb un matrimoni sense fills que a les cinc del matí se n’anaven a la fàbrica i em deixaven sol tot el dia. Després vaig passar per altres cases i peripècies, fins que un dia em van tornar a dur a la casa del belga. S’havia trencat una cama en caure d’un carro i estava al llit.

Allà va veure de prop els nazis.

I tan de prop! Era un mas tancat, amb portes de tres o quatre metres d’alt. L’amo ens havia advertit que no les obríssim ni sortíssim, però les gallines furgaven sota una de les portes per passar als prats a picotejar. Nosaltres érem molt prims i també hi passàvem per anar a menjar cireres. Un dia ens vam trobar uns soldats menjant cireres i no enteníem el que deien. En descobrir que eren alemanys vam córrer a dir-ho a l’amo, que ens va dir que obríssim les portes, que segur que vindrien.

I van venir?

Sí. Un venia cada dia. Ens portava el pa, feia un bon àpat i pujava al primer pis a fer la migdiada. Però al cap d’unes setmanes es va presentar un esquadró de les SS. El que dormia havia deixat la jaqueta i la pistola penjades a l’entrada i es van pensar que l’havíem pelat. Van fer-nos posar a tots de cara a la paret mentre ens apuntaven amb metralletes. Per sort, van trobar el que dormia. Si no, segur que ens haurien pelat!

Més tard us vau retrobar amb el pare.

Havíem sabut que era a Argelers, i ja no li vam perdre la pista. En aquella època treballava rentant plats a l’Hotel Terminus de Carcassona, a mil quilòmetres. Gràcies a l’ajut d’unes quantes persones, i després de moltes aventures, vam poder passar a la zona no ocupada. Portàvem dos anys sense veure’l.

I després?

Vam malviure treballant en granges, ni tan sols teníem diners per comprar llençols. El 1950 vam tornar a Catalunya i de seguida vaig trobar feina a Renfe, on vaig fer des de fogoner fins a interventor o inspector. Em vaig jubilar als 57 anys. Com que vaig tenir un infart, ja no treballo a l’hort, però encara toco la flauta dolça amb l’orquestra Metderband.

L’exili li ha marcat la vida?

Sens dubte. Em va endurir, em va ensenyar a prendre’m les coses amb bon humor i esperança. Les vam passar tan putes que des de llavors ho relativitzo tot.

Què més hi va aprendre?

Que no s’ha d’anar contra les idees. Vaig trobar un nazi bo i un nazi que em volia pelar; un mestre republicà que no em volia escolaritzar i d’altres que sí, i fins i tot un falangista que em va ajudar molt. Hi ha bons i no tan bons, però les idees no hi tenen res a veure.