L’ENTREVISTA

JOSEP BASSAL: “Abans la posició del violoncel, entre les cames, no era ben vista per a les dones”

Violoncel·lista, professor al Conservatori Isaac Albéniz de Girona, concertista i coautor del llibre ‘Historia del violonchelo en Cataluña’

Josep Bassal (Barcelona, 1956) se sent, i la crítica l’hi ha considerat, hereu i continuador de la millor tradició catalana de violoncel, una tradició que, segons reivindica, no comença amb Pau Casals, ja que abans que ell existia un veritable substrat d’instrumentistes i compositors d’altíssim nivell que han quedat a l’ombra, ofuscats per l’excel·lència i la transcendència internacional del gran mestre del Vendrell. Bassal ha indagat durant anys en arxius públics i privats per treure de l’anonimat aquests violoncel·listes. El resultat de la recerca és el llibre Historia del violonchelo en Cataluña (Arpegio), que ha escrit conjuntament amb l’historiador Jaime Tortella. En l’obra es corregeixen errors i es desfan mites que s’han creat a l’entorn de la figura de Pau Casals. Professor del Conservatori Isaac Albéniz de Girona, Bassal va començar a tocar el violoncel als 5 anys i és un virtuós d’aquest instrument. Toca com a solista, en formacions de cambra i també a duo amb piano (actualment amb Maria Figa) en nombroses ciutats d’arreu del món, sempre amb el seu inseparable violoncel napolità del segle XVIII, que li va regalar el seu mestre, Ricard Boadella.

Què l’ha sorprès en la seva recerca sobre el violoncel a Catalunya?

No s’havia escrit mai una història del violoncel a Catalunya, ni tan sols a Espanya. Amb Jaime Tortella hem fet un treball de recerca molt acurat i que ha durat anys, analitzant recerques que ja existien o buscant en diferents arxius. La idea era construir una història a través de les petites biografies de violoncel·listes catalans que es van enllaçant cronològicament, sovint de mestre a alumne. I ens hem trobat amb moltes sorpreses. Hem descobert violoncel·listes que desconeixíem, hem comprovat que als documents sobre molts violoncel·listes hi havia dades equivocades i les hem pogut corregir, i, sobretot, hem constatat la gran quantitat de violoncel·listes que hi ha hagut a Catalunya i que han passat molt desapercebuts perquè l’ombra de Pau Casals ha sigut molt gran.

¿A les biografies de Casals també hi han detectat dades errònies?

Hem vist, efectivament, que hi ha molts errors, o faltes de memòria, a les biografies de Casals. Tendeixen a presentar el músic com a pioner, que s’ho inventa tot, com si abans d’ell no hi hagués hagut res, quan en realitat hi havia una tradició molt important que el va precedir. Un dels mites que s’ha construït sobre Casals és que era autodidacte, però d’autodidacte res de res. Abans que ell hi havia un substrat molt important de violoncel·listes que venia de segles.

¿El compromís polític de Casals va contribuir a construir el mite?

La seva posició en contra del feixisme i del nazisme, i després en la promoció de la pau, va ser admirable. Sempre s’ha tendit a barrejar les seves qualitats com a músic amb el seu esperit de resistència contra el que considerava inacceptable. I aquesta barreja ha afavorit que en l’imaginari col·lectiu es creés una imatge no sempre exacta de la persona i del professional. Amb la seva actitud de resistent en negar-se a actuar en segons quins països, Pau Casals va caure en algunes contradiccions, com ara en el fet de no qüestionar el tsar Nicolau II. Però malgrat aquests punts obscurs, el fet de negar-se a trepitjar territori peninsular mentre governés el dictador Franco i de portar al món el missatge en favor de la llibertat no va fer més que enaltir la seva figura de gran músic.

No va tornar mai del seu exili voluntari. Com va ressentir-se de la seva absència l’escola violoncel·lista catalana que vostè reivindica?

S’ha escrit que va marxar a Prada, a la Catalunya del Nord, l’any 39, quan acaba la guerra, i no és així. El 1937 ja és allà, s’han trobat cartes que ja aquest any escrivia des d’allà. Hi ha biografies en què això s’intenta camuflar. Potser és un descuit, però ho veig difícil tractant-se d’uns anys tan importants. Com a violoncel·lista, considero que és tristíssim que tant Pau Casals com Gaspar Cassadó haguessin marxat. M’imagino què hauria sigut Barcelona si aquestes dues gran estrelles mundials del violoncel, que eren l’excel·lència total, s’hi haguessin quedat. Barcelona hauria sigut la capital mundial del violoncel.

¿L’escola catalana és pobra en dones violoncel·listes?

Actualment hi ha més dones que homes violoncel·listes, però durant una època no va ser així. Al llibre repassem la trajectòria de Pilar Casals, Aurora Bertrana, Francesca Vidal, Frasquita, que va ser la dona de Casals, Aurèlia Sancristòfol i Montserrat Campmany, entre d’altres. Quan vam anar a l’arxiu municipal de Barcelona per veure la documentació de l’Escola Municipal, vam descobrir que al segle XIX no hi havia cap dona com a alumna. Amb el canvi de segle comencen a aparèixer dones, sobretot als anys vint i trenta. Segurament una de les raons per les quals durant una època no hi va haver gairebé dones és per la posició del violoncel a l’hora de tocar-lo, entre les cames, que no era ben vista per a les noies. Fins i tot hi havia una manera de tocar amb l’instrument al costat, com les amazones amb el cavall, per evitar que es posessin el violoncel entre les cames.

L’ensenyament de la música clàssica a l’escola continua sent una assignatura pendent.

Desgraciadament això ja ve de lluny, de segles. Aquí qui vol aprendre música s’ha d’espavilar. No l’hi posen fàcil en aquest país. I és una llàstima, perquè crec que mentalment és molt sa estudiar música. És una mena de matemàtica i alhora un art de gran sensibilitat amb el qual es juga amb els sentiments. I això psicològicament és molt sa, a part que permet expressar-se. I requereix un gran esforç i una gran disciplina, i això en el món actual falla bastant.

¿La música clàssica és encara massa elitista?

Hi ha un munt de concerts gratuïts o subvencionats. Si la gent no va als concerts no és perquè la música clàssica sigui elitista, és perquè aquí hi ha un gran dèficit de cultura musical.