Mazo Mendo, símbol visible del franquisme a Girona
A la ciutat hi perviu un nom que és emblema de la corrupció del règim
GironaA la façana d’unes cases del carrer de Pedret, a Girona, al damunt de rajoles blanques i amb lletres de color blau, s’hi pot llegir: “ Viviendas protegidas. Grupo Luis Mazo ”. Es tracta d’un grup de quaranta-vuit habitatges, promogut per l’Ajuntament de Girona, que es va construir en dues fases, entre els anys 1951 i 1962. Va ser pensat per allotjar els veïns dels carrers del Pavo i Canaders, afectats per l’enderrocament de les seves cases arran de la urbanització del sector proper a l’Hospital de Santa Caterina.
Parlar de Luis Mazo a Girona és recordar el franquisme més pur i dur, la corrupció i el despotisme. Perquè Luis Mazo Mendo (Navalmoral de la Mata, 1902 - Barcelona, 1987), que va ser governador civil i cap provincial del Movimiento entre l’octubre del 1945 i el febrer del 1956, va significar plenament la dictadura a escala provincial. El seu estil autoritari i l’exercici del poder, com a cap indiscutible i omnipresent, va marcar tota una època que va coincidir amb l’aïllament internacional del règim i la posterior consolidació del franquisme.
Per refermar la seva posició de cap indiscutible, es va enfrontar a les altres autoritats provincials, fins i tot al governador militar. Va provocar la destitució d’alcaldes, funcionaris de sindicats, proveïments, delegats provincials i instructors del Frente de Juventudes, i també la del director del diari Los Sitios. També és veritat que va repartir alguns diners, per a obres menors, i en va reclamar de Madrid argumentant que la gent s’havia acostumat a la política de mecenatge i que la manca d’ajudes representava “ derribar, en poco tiempo, el edificio político-social nacido al calor de la doctrina del Movimiento ”.
Racionament i estraperlo
Lògicament, es va crear enemics, als quals tractava de “sapos babosos ”. Va ser denunciat com a element de corrupció en diversos afers del moment, és a dir, l’època del racionament i l’estraperlo. Les acusacions van arribar a Madrid, però el seu protector, el ministre Blas Pérez, que estava agraït pels serveis que Mazo li havia ofert en uns moments tan delicats com els de l’estiu de 1936, el va ajudar a superar l’adversitat. Cal recordar que Mazo era fiscal de l’Audiència de Barcelona i que, durant la guerra, va superar la depuració de la Generalitat per exercir el càrrec de la carrera judicial.
Un dels subordinats de Mazo a Girona va ser l’alcalde Antoni Franquet, que alhora era subcap provincial del Movimiento i membre de la Guardia de Franco. La devoció de la corporació municipal de Franquet cap al governador Mazo -que hi havia col·locat el seu secretari particular, Cosme Casas, com a primer tinent d’alcalde- va fer que fos nomenat fill adoptiu de la ciutat.
El ple del consistori, aplegat el 2 de febrer de 1954, va aprovar per aclamació una proposició presentada per Josep M. de Toca, en la qual es descrivia el governador com a “ nacido en tierras de héroes y conquistadores ”, que tenia “ corazón justiciero y paternal ” i havia realitzat un “ servicio silente, tenaz, tenso y constante ”. Els mèrits ressaltaven, encara, que “ su aristocrática conducta, la propia de un caballero en su cien por cien, ha sido la primera causa humana del engrandecimiento y de la paz que hoy, como bendición del Señor, llueven cada día en el ininterrumpido amanecer de la patria, sobre nuestras comarcas ”.
No és gens estrany, doncs, que el grup de cases de Pedret li fos dedicat. El nom de Mazo Mendo es pot apreciar, així mateix, en una placa encastada al mur de la font de la Pera, sota la catedral de Girona, en la qual es llegeix “ Imagen y fuente restauradas a expensas del Excmo. Sr. Gobernador Civil D. Luis Mazo Mendo. Año MCMXLVII ”.
Curiosament, Mazo va rebutjar -l’any 1951- que un pont de l’Armentera dugués el seu nom. Quan Joan Josep Francesch, alcalde de la població empordanesa, li anuncià que havien decidit posar el nom del governador al pont del rec Molí, s’ho va prendre malament i va dir: “ Es decisión irrevocable del que suscribe no aceptar, aun estimándolo en el fondo de su corazón, que se rotule ninguna calle, puente ni obra pública con su nombre y apellidos, ya que es norma de nuestro régimen que los cargos son servicios, que somos servidores de España, y por tanto de sus pueblos, y si un servidor cumple bien, no hay porque homenajearle, sino que debe bastarle con la satisfacción del deber cumplido ”. Això no obstant, Mazo va tenir un carrer dedicat a Campelles.
