Núria Borrell: “Correrem com sis maratons seguides, a 2.000 metres d’alçada i a 40 graus”

Demà, amb 60 anys acabats de complir, surt de Torroella de Montgrí, la seva població, en direcció a Xile per enfrontar-se a una de les curses més dures del món, la del desert d’Atacama. Va començar a córrer els 18 anys -per estar en forma, segons diu-, en una època, a principi dels anys setanta, en què posar-se unes vambes i sortir a fer quilòmetres era cosa d’una minoria, especialment entre les dones. Quan va complir els 54 anys, la Núria Borrell, biòloga de formació i higienista dental de professió, va decidir deixar de córrer i va voler acomiadar-se de la seva afició fent la que havia de ser la seva primera i última marató, la de Nova York. Però lluny del que s’havia proposat, no va deixar de córrer, sinó que a partir de llavors va fer unes quantes maratons més i es va iniciar en les curses d’extrema duresa. Participarà en la cursa del desert d’Atacama per recaptar fons per a la recerca que es fa a l’IDIBAPS-Fundació Clínic per conèixer els processos que fan que l’envelliment cerebral derivi en malalties neurodegeneratives. Les donacions es poden fer a la web www.migranodearena.org/es/reto/ 11369/atacama-2016.

El vídeo de l’anterior edició de la travessa d’Atacama fa venir vertigen. Té por?

La cursa es corre del 2 al 8 d’octubre, però hi vull ser abans per aclimatar-me, perquè correrem 250 quilòmetres -com si fossin sis maratons seguides- a 2.000 metres d’alçada i a uns 40 graus de temperatura. Les condicions són duríssimes, el repte és ambiciós i la preparació mai és suficient, sobretot per als atletes no professionals, com és el meu cas. Fa respecte i no puc assegurar que acabaré la travessa, però d’il·lusió n’hi poso molta.

¿Córrer per una causa solidària ajuda a treure forces d’on sigui per arribar a la meta en curses tan extremes?

Sí, et motiva perquè penses que si et retires decebràs els que t’han engrescat en la causa. En aquesta cursa assigno una etapa o tram del recorregut a cadascuna de les persones que fan donatius per a la investigació en malalties degeneratives a l’Hospital Clínic. Portaré una llista amb mi, i la publicaré a la meva pàgina de Facebook perquè les persones que han col·laborat sàpiguen en quin moment i en quina etapa correré amb cadascuna d’elles. És una manera de sentir-me acompanyada mentre corro i de fer participar la gent. I ja els hi dic: “No abandonaré ningú al mig del desert!”

No és la primera cursa que corre per recaptar fons per a un projecte solidari.

Però sí que és la primera que ja des del principi em plantejo fer-la amb l’objectiu d’aconseguir diners per a una causa. Vaig participar en una altra cursa d’una duresa semblant, la Marathon des Sables, però la motivació inicial era satisfer un repte personal, el de ser capaç d’acabar-la. A posteriori, i veient l’expectació que havia generat la meva participació en aquella cursa, vaig decidir fer-ne un vídeo amb les fotos que teníem i organitzar-ne projeccions per recaptar fons a través de la venda d’entrades. Els diners anaven destinats a la investigació en càncer infantil a l’Hospital Sant Joan de Déu. I, a més, a la Marathon des Sables m’hi vaig apuntar perquè uns amics m’hi havien engrescat però finalment se’n van desdir. Jo em vaig mantenir ferma i la vaig acabar. Tenia 58 anys.

La va acabar però va dir que no en faria cap més de tan dura. I ara hi torna.

En el moment de creuar la meta em vaig dir que mai més tornaria a fer una cosa com aquella. Vaig tenir la temptació d’abandonar diverses vegades. El segon dia vaig córrer molts quilòmetres i vaig patir un defalliment físic i moral. Però mentre corria anava rebent molts mails i missatges de suport. Pensar com els hauria d’explicar que ho deixava em va engrescar a acabar l’etapa.

Per què corre ara per les malalties neurodegeneratives?

Perquè és una malaltia que em toca de prop, ja que tinc un familiar afectat, i perquè té una incidència social molt important. Sorgeix habitualment en una edat en què la vida de la persona es donava per acabada, però l’esperança de vida augmenta i cada vegada hi ha més persones afectades per malalties causades per l’envelliment cerebral. I pateixen elles, però també les seves famílies, perquè habitualment no estan hospitalitzades i les han de cuidar les persones que tenen a prop. Això comporta un problema social important. La recerca sobre aquestes malalties és molt necessària, però de recursos per fer-ne n’hi ha poquíssims en aquest país. Per això són necessaris molts grans de sorra com el nostre.

¿S’ha proposat una fita en la recollida de fons per a la fundació IDIBAPS?

L’objectiu és recaptar 6.000 euros, i ja hem superat la meitat d’aquesta xifra. Però es tracta només d’una fase. A mi m’agradaria aconseguir aquesta quantitat i que sorgís una altra iniciativa per continuar recaptant més fons.

Com s’ha preparat per no defallir en aquesta cursa?

Corrent cada dia durant sis dies a la setmana la meitat de la distància que faré en cada etapa, és a dir, uns 20 quilòmetres. Ho he estat fent tot aquest estiu: matí, migdia i vespre o nit. La preparació és complicada si ets atleta amateur i ho has de compaginar amb la teva professió. No saps d’on treure el temps perquè, a banda de córrer 20 quilòmetres cada dia, també has de fer estiraments i sessions de fisioteràpia igualment cada dia.

Quan va començar a córrer eren poques les dones que tenien aquesta afició. Ara s’hi han apuntat en massa, però en les curses de resistència són minoria.

La societat ha canviat. Les dones fan molt més esport que abans, però practicant esport de resistència i proves dures n’hi ha molt poques. A Atacama serem 130 participants, dels quals només 30 som dones. No és qüestió de capacitat física, sinó d’horaris i temps disponible per dedicar a l’entrenament. És una qüestió social. Aquestes curses extremes se solen fer als 40 anys i la dona està molt lligada en aquesta edat.