Publicitat
Publicitat

CELOBERT

Robatori

Diumenge a la tarda, m’estava banyant en una cala de roques i em van robar els pantalons, la samarreta, el rellotge, la clau del cotxe i la documentació.

Uns banyistes amables em van portar a casa amb cotxe, anava despullat. Allà vaig anul·lar per internet la Visa: en dos clics, targeta nova. No vull ni pensar, per contrast, la gimcana absurda que m’espera per al duplicat del carnet de conduir i del DNI. Vaig anar a fer la denúncia als Mossos. Eren les nou i alguns estaven a punt d’anar-se’n a sopar, de manera que van demanar-me que m’esperés una hora. Quin remei. Amb ordinador i tot, la gestió va fer-se tan lenta i tronada com ho era a les comissaries de policia fa trenta anys.

Vaig estar buscant la clau de recanvi del cotxe fins a les tres de la matinada, i no va sortir. L’endemà, la grua de l’assegurança va dur el cotxe tancat fins al mecànic.

Vaig tenir dues sorts. Una de previsible, que el cotxe encara hi fos l’endemà. Els lladres de banyistes no solen ser-ho de cotxes. L’altra, deguda a la mateixa distracció que explica que portés amb mi els documents - anava amb convidats, estava més atent a ells que a les meves imprudències-, que m’havia deixat el mòbil a casa. M’he estalviat la complicació de perdre número, contactes i contrasenyes.

Encara puc estar content.

Tot i això, una petita desgràcia s’enfonsa com un plom en la persona, que triga dies a recuperar la confiança. Mai saps fins a quin punt és mala sort i fins a quin punt la desgràcia és merescuda. La fatalitat funciona com un bisturí amb la rutina. Quanta seguretat falsa necessitem per viure tranquils? El disgust sondejava la fragilitat, i dilluns a la matinada al llit no podia parar de regirar-me, no podia dormir mirant de recordar on podia ser la clau de recanvi del cotxe, i com podia ser que s’hagués perdut. Per no continuar obsessionant-m’hi i agafar el son d’una vegada, em vaig imaginar un final diferent per al robatori. Que, veient el lladre, jo hagués sortit de l’aigua, hagués escalat descalç les roques i hagués corregut pel bosc fins a atrapar-lo. Que el lladre s’hi hagués resistit i que jo, desesperat per recuperar unes pertinences que per a mi eren importants i per a ell no eren res, jo, a més, amb la justícia de la meva banda, indignat i rabiós, hagués començat a estomacar-lo per donar-li una lliçó, amb fúria, amb gust i tot, cada vegada més fort, i que haguéssim rodat per terra i que ell llavors hagués tret una navalla, me l’hagués clavada i hagués fugit, i jo m’hagués mort dessagnat entre els arbres.

Pitjors coses s’han vist.

Amb aquest fantasma em toca ara passar la setmana.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT