Xavier Lloveras: “M’agraden els autors que et serveixen d’espàrring”

BarcelonaXavier Lloveras ha sigut corrector, traductor literari i audiovisual, poeta, director editorial i crític literari, tot i que fa anys que treballa de llibreter. El mirall dels llibres, que acaba de publicar la Diputació de Girona dins la col·lecció Josep Pla, aplega crítiques al Diari de Barcelona, Diario16 i El Periódico, i diversos escrits i estudis literaris. És un dels grans crítics literaris del país, que a més sap encomanar la passió per la bona literatura. Segons Lluís Muntada, director de la col·lecció, escriu amb un “estil literari virtuós i net, que exalça els mateixos objectes que celebra, en una resposta simètrica a la qualitat del material estudiat” i contribueix a “una educació sàvia, rigorosa, brillant i hedonista del gust literari”.

Com definiria la seva manera de fer crítica literària?

A banda de dir coses enraonades sobre l’obra, sempre vaig mirar d’escriure bé, que se’n pogués gaudir. La millor definició que he sentit de la crítica és “literatura sobre literatura”, tota la resta és erudició que moltes vegades no té el més mínim interès.

Com veu el nivell de català dels mitjans d’avui?

La Vanguardia i El Periódico tenen el problema que són mitjans quasi totalment traduïts. De vegades m’esgarrifo, però és una feinada, com traduir un llibre sencer cada dia. És inevitable que en resulti una traducció mal feta i amb errors. Per aquest camí arribarem a un català que serà calcat del castellà.

I la llengua de TV3?

Crec que amb el temps han aconseguit un model bo. El problema és que es refien més del lingüista que del periodista. S’han acostumat que els ho arreglin tot. Això podria tenir sentit els dos primers anys, mentre n’aprenen, però resulta que durant anys van fent les mateixes faltes. És una cosa absurda. L’altre problema és que molts periodistes viuen en un món castellà: diaris en castellà, teles en castellà... i estan molt influïts per les expressions i les frases fetes castellanes. Calen directrius molt clares: a un periodista se li hauria d’exigir competència en la llengua amb què treballa, que no cometi errors. És una cosa bàsica. Allò de dir “és bon periodista però no sap gaire llengua” no hauria de valer. Si no sap gaire llengua no pot ser bon periodista. Però als que manen se’ls en refot.

També hi ha llibres que estan molt mal escrits...

Hem arribat a un punt que es publiquen llibres que no saps ni en quin idioma els han escrit. Els mateixos guanyen premis en castellà i en català. No saps si un és traducció de l’altre o viceversa. Això passa sobretot a Planeta: de cop, un escriptor en castellà de Barcelona fa una novel·la en català per guanyar el premi Ramon Llull. Hem arribat a una indefinició lingüística que no té gaire sentit.

‘Autobiografia’ és la primera entrada que apareix al llibre.

I és de les més dures i pedants. Que algú digui la veritat en l’autobiografia és poc important. És com quan vas al psicoanalista: no compta que diguis la veritat, perquè les mentides o el que no expliquis és significatiu. A La vida secreta de Salvador Dalí ja veus que el que s’hi explica és creació.

Les biografies voluminoses tampoc li agraden.

Sovint estan mal escrites i, per més que m’interessi Proust, llegir un llibre de 500 pàgines sobre la seva vida m’avorreix. M’agraden les biografies sintètiques, que trien el més interessant i on tot té relació amb l’obra.

Curiosament, li agrada molt Dalí tot i que reconeix que no sap escriure.

No se sap en què escriu. De vegades és un empordanès que escriu en francès, d’altres escriu en anglès amb ajuda. Són com llibres traduïts. Però el que importa són les coses que explica i com les explica, la gràcia que té per relacionar coses.

Un dels seus autors de capçalera és Blai Bonet.

El vaig descobrir amb 17 o 18 anys. Havia sigut important als 50 i 60. Va publicar El mar i alguns llibres de poemes. Tenia dos problemes, que ara no ho serien: era homosexual i deia les coses sense filtres. Va arribar un moment que la burgesia barcelonina que l’havia acollit i li havia pagat les cures per la tuberculosi el va fer caure en desgràcia i va tornar a Mallorca. A mi em va enlluernar. Vaig dir: “Hòstia! Aquest tio d’on ha sortit?”. Vaig fer una cosa que no havia fet mai ni he tornat a fer amb cap altre autor: anar-lo a veure a casa seva. Jo feia gairebé dos dies que no menjava perquè no tenia un puto duro i la seva mare, una senyora encantadora de poble, havia fet robiols de brossat. En vaig menjar tants com vaig poder. Vam xerrar i em va dedicar el llibre, ens vam escriure i ens vam veure un parell de vegades. La seva obra és desigual, però té coses boníssimes. En vaig començar a parlar i vaig aconseguir que es publiqués una antologia de la seva poesia a València. Juntament amb l’Albert Roig, que portava una revista a Tortosa, també vam començar a parlar de Miquel Bauçà. I al cap de cinc o sis anys, tots dos van ser recuperats per editorials de Barcelona, principalment Empúries, i van començar a ser molt apreciats per altres escriptors més joves. Estic content d’haver ajudat a recuperar-lo en un moment d’oblit.

Falta algú al cànon català?

Josep Palàcios, de Sueca, és molt bo, tot i que es reclou molt en si mateix i li costa publicar. I un altre mallorquí que era boníssim és Andreu Vidal.

Quins són els autors sobrevalorats de la literatura catalana?

Per a mi, Miquel Martí i Pol està sobrevaloradíssim, i també Joan Margarit. Però són gustos personals.

El temps ho posa tot a lloc?

En general sí, tot i que potser al cap de molts anys. En el present de vegades té més importància la política literària o les amistats. En una enciclopèdia de literatures hispàniques dels anys 50, el gran poeta català era Josep Maria López-Picó, del qual ara no se’n recorda ningú, i Josep Carner i Carles Riba eren poetes menors.

No li agraden els novel·listes que no fan una poda abans de publicar.

Més que res, demano que no hi hagi palla. Ara hi ha molta “literatura obesa”, que en dic jo, per part d’autors que saben escriure molt bé però que s’enrotllen massa, com per exemple, en castellà, Muñoz Molina o Javier Marías. N’hi ha alguns que són bons però ho serien molt més si sabessin escurçar i no fessin novel·les de 500 pàgines. És un mal del nostre temps. Cien años de soledad, de Gabriel García Márquez, és Rulfo engreixat.

Al llibre es detecta una certa mania cap a Umberto Eco.

Era intel·ligent, bon crític, gran estudiós, però mal escriptor. Li falta tensió. El nom de la rosa és una entretinguda novel·la policíaca, però les pàgines que no són pròpiament policíaques són molt avorrides.

Michel Houellebecq no farà mai una novel·la dolenta?

El temps ho dirà. M’agrada molt perquè et provoca. De vegades dius: “Hòstia, que és animal!” La mala bava i l’humor que té també són molt importants. Si no, tot és molt avorrit. M’agraden els autors que et serveixen d’espàrring, amb els quals no estàs d’acord. Potser per això m’agrada llegir de tant en tant La Razón o El Mundo. Gaudeixo llegint Plató, que és un fatxa de collons, perquè t’obliga a filar prim.

Parla del “món tancat i florit dels poetes” i dels “budells restrets de la poesia catalana”.

És un món molt autoreferencial. Es donen els premis els uns als altres. Sempre que m’han proposat ser jurat d’un premi he dit que no. N’he fugit com de la fam. Mai no m’ha interessat la política literària. Quan feia crítica quedava malament amb molta gent, però se me’n fotia.

No llegeix poesia?

Molt poca. Les novel·les com a mínim t’entretenen, encara que no siguin gaire bones; la poesia, per anar bé, ha de ser molt i molt bona. Si no és així, va cap a la inexistència.

Digui’m un poeta bo d’avui i que no sigui amic seu.

Tothom és mal lector de la gent de la seva generació. De vegades t’agraden perquè coincideix una mica amb el teu món. M’agradava l’Andreu Vidal. També m’agrada en Jordi Cornudella. Amb l’Albert Roig som íntims amics i no cal parlar-ne.

Parla de la treballada senzillesa de Rodoreda.

Això és el més difícil de tot! N’hi ha que són bons i es nota massa. La primera persona que em va parlar de Rodoreda era una tieta de la Bisbal que no crec que llegís gaire. Per a mi era com novel·la rosa, però quan la vaig llegir vaig dir: “Hòstia!” Se n’ha donat una imatge descafeïnada. Té novel·les que ja es veu que són bèsties, com La mort i la primavera, però és que a La plaça del Diamant o El carrer de les Camèlies hi ha una mala llet que sembla mentida que la gent ho pugui confondre amb una cosa descafeïnada. Ara estan fent La senyora Florentina, que és una obra magnífica, però tot l’escenari està ple de flors. Potser ja n’hi ha prou, d’aquest color! Es dona la imatge de la senyora a la qual li agraden les flors. I la Rodoreda són moltes altres coses.

Parla de l’absurditat demencial de traduir al català obres del castellà. Si no és fa, no hi ha el perill que el català sigui una llengua subsidiària?

Mantinc que les obres importants és una barbaritat traduir-les del castellà al català. Al llibre faig una defensa de la versió original. Tota traducció és una altra cosa. Jo m’ho vaig passar bé traduint La ciutat dels prodigis d’Eduardo Mendoza. Ara, recomano als lectors que llegeixin la versió original.

Com veu el debat sobre què és literatura catalana? ¿Eduardo Mendoza ho seria?

Això és sofístic. En el sentit literari, és la literatura escrita en català. Després hi ha la literatura escrita a Catalunya, que n’hi ha en francès, i de molt bona, perquè resulta que dos o tres dels millors escriptors francesos viuen a Barcelona. Si Catalunya fos independent, l’obligació seria promocionar tots els escriptors que viuen aquí. Com que som subsidiaris d’un altre estat, el que hem de defensar és la literatura en català. La castellana diria que té prou suport perquè a ningú li calgui dir que està marginat. Ara, sent Barcelona la capital de l’edició en castellà, no entenc que les obres del català es tradueixin tan malament al castellà.

Què opina de Josep Pla?

És molt bo, però quan jo treballava a Destino sempre els deia que s’havien de publicar unes Obres selectes. L’obra completa va tenir un sentit, però és molt desigual. Hi ha un moment, sobretot quan es fa gran, que escriu amb els peus. Tot el que té sobre l’Empordà, la Costa Brava, els viatges en vaixell... és una meravella.

Quin autor caldria reivindicar?

L’obra crítica de Gabriel Ferrater no es troba a les llibreries. És un pecat. Fins i tot fa vergonya que a mi em publiquin això sense que es trobi l’obra de Ferrater. Jo tinc la sort de ser de Girona. A Tarragona sembla que no tenen gaire cura dels seus autors.

L’amor a la literatura acaba en llibreria

Atrapat per l’amor a la literatura des de molt jove, Xavier Lloveras i Puchercós (La Bisbal, 1960) va haver de superar el desengany d’uns estudis de filologia catalana en què es passava el 90% del temps llegint obres erudites sense cap interès parides per universitaris i professors que no sabien escriure. Va tenir sort de descobrir que Proust, en un article sobre Flaubert, “diu més coses interessants en quatre planes que els vint llibres de crítica literària dels professors universitaris”. Després va degustar també l’obra crítica de Carles Riba o Gabriel Ferrater. Mentre estudiava a la Universitat de Manchester va conèixer la venda de primeres edicions modernes de literatura. Veient molt negre el futur de la traducció -la seva feina principal- i de la crítica, l’any 1993 va començar a comprar llibres i a buscar clientela. Al cap de set o vuit anys ja podia viure del comerç de llibres. Fa uns 10 anys va obrir Llibres del Mirall, al número 168 del carrer Bailèn de Barcelona, un oasi de bona literatura en pàgines esgrogueïdes. Es nodreix de biblioteques de pisos, però el que li agrada de debò és la caça de rareses als mercats de vell o als Encants. Ara que els editors trinxen llibres amb massa facilitat, llibreries com la seva, que porta en companyia de la seva dona, l’escriptora, periodista i professora de dansa Isabel Olesti, són els salvadors de les obres descatalogades. Les obligacions laborals li van fer deixar, amb recança, primer les traduccions d’Italo Calvino i finalment les de Milan Kundera.