23/03/2022

Aprendre a estimar

2 min

Vaig sortir del restaurant com de l’infern. Però érem lluny de casa, en un poble perdut, teníem molta gana i a dintre estava ple de gent. Va resultar el meu pitjor restaurant de les últimes dècades. 

Davant de la carta, el nas ja ens va dir que desconfiéssim, que no ens compliquéssim la vida i demanéssim unes pizzes. No va funcionar. Van ser les pitjors pizzes de les últimes dècades. “Si el mal de ventre no és gaire fort ja em conformaré”, vaig dir, mentre pagàvem.

Una pizza tan dolenta és més difícil de trobar que una de bona, però el restaurant estava ple a petar. L’única explicació era que amb els anys els clients s’havien anat acostumant a les pizzes dolentes, les úniques que es servien en aquell poble. Si mai anaven a Itàlia, trobarien dolentes les pizzes o es pensarien que menjaven una altra cosa.

Hi ha una discussió sobre la relació entre quantitat i qualitat. En quin moment la quantitat interfereix en la qualitat? En quin moment la degradació d’una pizza fa que deixi de ser pizza? En quin moment del camí que va del suc de taronja natural a la Fanta allò ha deixat de ser un suc de taronja? En quin moment l’hamburguesa deixa de ser una hamburguesa abans d’arribar al McDonald’s? En quin moment algú, Rufián o Puigdemont, posem per cas, deixen de ser Rufián o Puigdemont?

Ho vivim amb els amics, amb els amors; ens n'anem distanciant fins que un dia, sense saber com, l’amic imperfecte resulta que és un enemic. De la mateixa manera, una democràcia imperfecta resulta que és una dictadura.

Una mentida no és el contrari d’una veritat, la veritat no té contraris, i la mentida necessita un cable que la lligui a la realitat, necessita una irrigació de realitat. El bé ajuda el mal, la natura a l’artifici, el valor a la covardia –i viceversa–. El contacte amb el passat, però, el pont, pot reduir-se a la paraula pizza, hamburguesa o a un nom de persona.

No vaig estalviar-me el mal de ventre. Vaig passar molt mala nit. Em regirava entre els llençols. La mozzarella estava viva a dintre meu, pujava i baixava de l’estómac a la boca i de la boca a l’estómac com un gran llimac, volia sortir. Em regirava al matalàs i pensava si un parlament tan degradat encara era un parlament; si una llengua tan deixada encara era una llengua; si un independentisme rendit encara era un independentisme. Pensava que els nens s’estimen més la Fanta que el suc de taronja i que els clients del restaurant també havien après a estimar-se més aquella gasòfia enverinada que no pas allò que normalment entendríem per pizza, i que ja no la canviarien per res.