Col·lecció il·lustrada per aprofundir en les dèries

GironaQuè tenen en comú els fotocromos de les estrelles del cinema espanyol de postguerra que regalava la marca de pasta de dents Dentichlor amb una sèrie de fotografies familiars recuperades dels mercats de vell? Doncs que formen part de les dèries creatives del fotògraf i editor Jordi Puig i, com a tals, han passat a integrar els dos primers volums d’una col·lecció insòlita, singular, però a la vegada d’interès públic: Elmón segons Jordi Puig.

La millor definició d’aquesta col·lecció difícil d’explicar, que edita Úrsula Llibres, és segurament la que figura a la solapa dels llibres: “Exercici d’organització i d’aprofundiment en les dèries, fixacions i sospites d’algú que habita en aquest planeta”. La col·lecció sorgeix, segons explica el mateix Puig, de la paràlisi d’altres projectes i de la mirada interior a què el van portar la pandèmia i el confinament: “Vull que imatges aparentment trivials ens portin a reflexionar sobre temes transcendents”. Els llibres són també una reivindicació de la personalitat única de cadascun de nosaltres i de la nostra aportació a la humanitat. Puig entén el col·leccionisme i l’aplegament (que no la possessió) com un exercici creatiu i no un simple entreteniment. Es tracta de triar, posar ordre i seleccionar una part del tot per crear discurs, ja siguin postals, fotos familiars abandonades, joguines o cromos de galants tibats de l’Espanya franquista.

Fotos desemparades

El segon volum d’aquesta original col·lecció, dissenyada per Àlex Gifreu i que té un format que recorda els catàlegs d’exposició, es titula Àlbum de família. Es tracta d’una selecció de fotografies de famílies òrfenes o, més ben dit, de fotografies òrfenes de famílies, adquirides als mercats de vell. “Fotografies desemparades”, en diu Jordi Puig, que sempre deu haver cregut, com canta Joan Colomo, que “les coses tenen ànima, tenen memòria... també tenen drets”. Malgrat no saber res dels personatges que hi surten, “les fotos construeixen la memòria col·lectiva d’un temps i d’una comunitat”, afirma l’editor establert a Lladó. El col·leccionista d’aquestes fotos desemparades diu que intenta donar-los “una nova història, un nou ordre, un nou relat per tornar a tenir sentit i valor, com si fes la tasca d’una ONG”. La crítica d’art Cristina Masanés escriu al pròleg: “[Les fotografies] Ens fereixen en tant que ens hi coneixem, en tant que evoquen la nostra infància i el nostre guió domèstic”. A partir del “gest compilador”, les fotos també activen, segons Masanés, la càrrega emotiva (el punctum del teòric Roland Barthes), “perquè evoquen el concepte universal de la família”.

I com que la col·lecció no vol ser només un aprofundiment en dèries i fixacions, sinó que també s’endisa en les sospites, Jordi Puig no s’està de comentar (i de mostrar mitjançant la comparació) que algunes de les imatges “recorden instantànies dels grans mestres de la fotografia”, i es pregunta fins a quin punt els amateurs i els consagrats “connecten amb alguns gestos que són universals”. Si el valor d’una fotografia ve donat per paràmetres com el valor estètic, la capacitat de comunicar, la captació d’un moment evanescent, ¿fins a quin punt no en són capaços també els aficionats? La conclusió, que segurament és a l’arrel de publicar un llibre kamikaze sobre fotos recuperades dels Encants, és que “acaba apareixent una idea meravellosa i democràtica: qualsevol pot fer una gran fotografia, segurament sense saber-ho, només cal que t’hi ajudi l’atzar, la llum, potser un moment històric”.

Més sospites i interrogants. ¿Fins a quin punt són els àlbums els que acaben construint els records personals, potser en funció de les fotos triades? O com, segons Masanés, de vegades cal fixar la vista en una zona de la fotografia que havia quedat desatesa i que il·lumina una realitat amagada: “No és fàcil descobrir que les veritats domèstiques s’han construït sobre algunes zones inconfessables que han quedat velades en la història familiar”.

Els galants de Cifesa

La col·lecció El món segons Jordi Puig vol ser també antielitista, i per això ha seleccionat obres en què es barregen la creació i la indústria, com és el cas del volum que obre la col·lecció, Dentichlor, dedicat als fotocromos coloristes d’actors espanyols de la productora Cifesa que aquesta marca de pasta de dents regalava als compradors. Aquestes imatges ens parlen de la fragilitat de la fama i ens presenten un empresari peculiar, Alfredo Klaebish Camman, industrial, esportista, importador, innovador publicitari i arqueòleg aficionat. El seu esperit inquiet va fer que decidís utilitzar els fotocromos com a objecte promocional. Aquests retrats tenen, segons Puig, una “atractiva estètica de l’error” perquè es van produir amb fotografies acolorides a partir de negatius en blanc i negre, amb les imperfeccions d’impressió pròpies dels inicis de la tècnica d’impressió de l’òfset. Entre les fotos promocionals hi ha moltes cares anònimes, però unes altres són prou conegudes, com la de Fernando Fernán Gómez, Fernando Rey, Imperio Argentina i Amparo Rivelles.

Ampolles i robots

Els pròxims dos números d’El món segons Jordi Puig, que preveu arribar a la desena de títols, es dedicaran a una col·lecció d’ampolles amb formes sorprenents i a una de robots de joguina que es va exposar al Museu del Joguet de Catalunya de Figueres.