L'erecció dels versos

GironaEntre el talent i la maledicció, entre la passió i la malaltia incurable, Josep Domènech Ponsatí (Sant Feliu de Guíxols, 1966) escriu perquè respira i respira perquè escriu. Convençut dels versos que s'estima fins a l'extrem de tatuar-se'ls al cos, du tan al límit la singularitat de la seva obra, és tan conscient de les seves dissemblances amb la immensa majoria de poemes escrits i publicats, que el seu darrer llibre, 'El Càcol' (Edicions 62), Premi de poesia Sant Cugat, no s'obre amb cap pròleg elogiós, sinó que es tanca amb dues deslloances. També és veritat que les signen Lluís Muntada i Màrius Serra i que, després de llegir-les, el lector arriba a la conclusió que semblen persuadits que JDP, com l'anomena Muntada, ha escrit un poemari memorable, una obra que desencadena promeses i certifica que la vida “és plena ahir i avui sols pleonasme”.

Experiències verbals insòlites

Treure paraules de context és una de les pitjors coses que se li poden fer a un poeta, però quan es tracta d'un poeta com JDP, capaç de partir de zero a l'esquerra d'ell mateix o d'obrir pas als versos a cops de matxet, és força probable que és mostri indulgent amb un humil ressenyador que, després de devorar 'El Càcol', ha deixat enrere un reguitzell de pors, el borreguisme implícit en situacions d'impàs, per esbargir la mirada i delectar-se amb la bellesa del crepuscle. Pocs llibres com aquest aprofiten la llengua amb tanta gosadia i eficàcia; pocs poemaris són tan juganers i tenen tanta capacitat d'enjogassar; pocs autors, en definitiva, agafen camins tan poc fressats per crear literatura i arrossegar el lector a experiències verbals insòlites que, en el pitjor dels casos, el deixaran amb el regust d'un escriure desenfreït, carnal i voluptuós, amb el record d'uns versos majestàtics que s'eleven en erecta arrogància.

Jordi Cornudella presentarà 'El Càcol' a Girona el dijous 11 de juny (Casa de Cultura, 19 h).