La llibertat i la por d’enfrontar-se al mar
Nedadors professionals, com Guillem Pujol, i amateurs, com Natàlia Peris, prefereixen les onades
LlafrancDe ben petit, va aprendre a nedar al mar. A Lloret, en plena formació, va capbussar-se en una piscina, i va arribar fins als Mundials després de destrossar el cronòmetre als Campionats de Catalunya, d’Espanya i als Europeus. Al seu interior, però, el cuquet continuava ben despert: quan va saber que es podia especialitzar a nedar en aigües obertes, no va dubtar a tornar al mar. “Sé que aquest és el meu lloc. Nedar amb espai lliure aporta una sensació única, no és el mateix que estar en una piscina on vas de paret a paret, aquí pots crear la teva pròpia trajectòria. És una llibertat fantàstica i diferent de tot. Al mar se l’ha de conèixer i entendre’l, s’han de sentir els corrents i formar part de les onades”. Ho diu Guillem Pujol (Girona, 1997), nedador del CN Mataró, campió d’Espanya de travesses a mar obert, i vencedor, diumenge passat, d’una Radikal MarBrava que comença a portar el seu nom.
“Proves com aquesta de Calella de Palafrugell han fet que la gent s’hi interessi cada vegada més i que la modalitat es professionalitzi. L’evolució és molt gran i no només a escala estatal, al món cada dia hi ha més gent que neda. Abans costava veure travesses amb més d’un centenar de persones i ara sovint n’hi ha gairebé mig miler”, afegeix el doble vencedor -2017 i 2018- d’una prova que ha arribat a la desena edició i que compta amb els millors nedadors del país, com Pol Gil, Raúl Santiago i Paula Ruiz.
“Encara no he assolit el nivell que desitjo, necessito treballar molt més. I això només ho aconseguiré si segueixo nedant i competint, si no perdo l’atreviment per millorar. Nedo constantment contra mi mateix però la competitivitat externa et fa ser millor. Prefereixo perdre contra esportistes de nivell i haver-me esforçat com mai que no guanyar clarament i sortir del mar creient que no soc millor de quan hi he entrat”, confessa en Guillem.
De la por a la confiança
Esportistes com ell han contribuït a desenvolupar la natació en aigües obertes. “Sempre poden passar coses, el risc no desapareix, però a mesura que experimentes i passes per moltes experiències, la por se’n va. És la mentalitat la que canvia. Quan nedo, no penso en els factors externs, només em centro a fer-ho el millor possible. Hi ha moltes coses a controlar, en una cursa. En aquest sentit, és similar al ciclisme perquè és molt tàctic: s’ha de jugar amb els temps i l’energia, saber gestionar el rebuf i les onades...”
Els Jocs Olímpics, a l’horitzó
La modalitat d’aigües obertes va ser olímpica per primera vegada a Pequín 2008. En Guillem s’esforça per ser a Tòquio el 2020. Per fer-ho possible haurà de quedar entre els dos primers al Campionat d’Espanya i formar part del top 10 al Mundial de Corea. “Estic preparat per fer aquest pas i vull conèixer la sensació de prendre part en aquest repte, però si jo no ho aconsegueixo, si ho fa algun dels meus companys, també estaré satisfet, perquè tots hem arribat fins aquí plegats”. És conscient de la duresa de l’entrenament: “La il·lusió dels que estimem l’aigua fa que rendir-se no sigui una opció. L’educació que he rebut m’impulsa a lluitar fins al final pels meus objectius”.
10 anys fent créixer la Radikal MarBrava
Dani Serra i l’Àlex Amorós, dos dels fundadors del Radikal Swim juntament amb en Sergi Roure, aprofitaven els estius a la Costa Brava per nedar entre Llafranc i Calella. Era l’excusa per anar a esmorzar i escoltar com el farmacèutic del poble els insinuava, amb ironia, que s’havien d’animar a organitzar una prova. El 2009 van anunciar-ho a les xarxes socials i la resposta els va sorprendre: gairebé un centenar de persones. El 13 d’octubre ja eren més de 1.400 nedadors els inscrits a la Radikal MarBrava entre les proves de 7 quilòmetres (de Calella a Llafranc passant per les illes Formigues), de 3,5 quilòmetres (de les illes Formigues a Llafranc) i d’1,5 quilòmetres (de Calella a Llafranc).
“Al llarg del dia, pots veure una setantena de persones nedant pel carril aquàtic. Fa goig i m’enorgulleix haver-hi contribuït amb aquest petit gra de sorra. Fins quan ho farem? Molts cops hem dit que no hi tornaríem, perquè desgasta, però cada any hi tornem. Per alguna cosa deu ser...”, conclou Dani Serra.
