CELOBERT

La mirada Lúcida

FA UNS ANYS Le Monde va exhumar un article que Albert Camus havia escrit per a una publicació algeriana, Le Soir Républicain, el novembre del 1939. L’article era un manifest a favor de la llibertat de premsa i, com a tal, va ser censurat.

Conseqüent amb la idea que “la literatura periodística és una literatura comparada”, Albert Lladó publica La mirada lúcida, un assaig que desenvolupa els quatre manaments que segons l’article de Camus regeixen el periodisme lliure: la lucidesa, el refús, la ironia i l’obstinació. El llibre beu de l’experiència de Lladó com a periodista cultural, com a docent i com a creador literari. És un enfilall d’idees sovint en forma d’aforisme, un curset molt adequat perquè el treballin a les facultats de periodisme, perquè és, igual que l’article de Camus, un manual de combat.

Per això el treu avui, en uns moments semblants d’emergència del feixisme i dels obstacles que segons Camus minaven el periodisme lliure: “La constància en la tonteria, l’apatia organitzada, la inintel·ligència agressiva”. Lladó analitza el periodisme actual, o el que n’ha quedat després de la revolució internàutica. “Com hem pogut permetre que ens tornessin a tancar a les fàbriques?”, es pregunta com a humanista que és. “L’enemic no és la tecnologia. L’enemic és el nostre arrelat gust per la submissió”.

M’ho he demanat sovint aquests últims mesos: ¿sobre què s’ha d’escriure durant un estat de setge?, ¿fins a quin punt la defensa de la llibertat em restringeix? Lladó d’alguna manera ho contesta al seu llibre, advocant per un periodisme del compromís que deixa constància de la degradació que viu l’ofici, pres entre el periodisme d’estat i el populisme internàutic, tant del gust del neofeixisme.

“Un periodista lliure de veritat, el 1939, no es fa gaire il·lusions sobre la intel·ligència dels que l’oprimeixen”, escrivia Camus, tot just començada la guerra, mig any abans del règim de Vichy. Vist què va venir després, potser subestimava l’opressor, igual que, des d’aquí, sovint se subestima la densitat del nostre fangar mediàtic. Per a Camus, la llibertat de premsa només era una de les cares de la llibertat. Sense llibertat de premsa, va escriure, “no es pot guanyar realment la guerra”. Tota repressió s’aplica per limitar la llibertat d’expressió, que és l’últim reducte de la llibertat abans de ser tancada a dintre el cos -empresonat o mort- de la persona. Les porres contra les urnes van ser-ho contra la llibertat d’expressió, i des de llavors que el periodisme espanyol viu en la resistència, si no en la clandestinitat.

Més continguts de

El + vist

El + comentat