Els udols de Nif

GironaEntre articles d'opinió, cròniques i retrats, l'últim llibre de Jordi Arbonès (Nif), 'Temps interessants', reuneix 41 peces que, en la majoria dels casos, constitueixen magnífics exemples del que pot arribar a ser el bon periodisme literari: històries amb voluntat d'estil, escriptura que aspira a certa intemporalitat, rigor i imaginació al servei de l'art. Com bé diu Lluís Muntada al pròleg, no deu pas ser casualitat que aquesta obra inauguri 'La Lletra Blava', una nova col·lecció de l'editorial El Llop Ferotge. I és que els textos d'Arbonès funcionen sovint com autèntics udols literaris. I la seva mirada, plasmada en una prosa precisa i contundent, s'assembla a la d'un llop que s'endinsa sense por en l'estepa de les paraules per aconseguir preses que, a banda d'alimentar-lo a ell, nodreixin amb eficàcia i plaer una manada de lectors àvids de queixalar carn suculenta.

“Els artistes naveguen i naufraguen tant en les certeses i els dubtes com en l'exaltació o l'anul·lació de l'ego”, afirma Nif en l'article inspirat en la cançó 'Gloomy Sunday', de Reszö Seress. “És capaç de segrestar-te l'ànima. Mostra que tot allò que tothom pensa que té d'incòlume és mentida”, comenta referint-se a les fotografies de Jordi Renart. “Explica sense cortines les percepcions del temps que viu”, diu sobre Adrià Puntí. Només són tres exemples, escollits quasi a l'atzar, de la capacitat descriptiva i reflexiva de l'autor de 'Temps interessants', del seu talent per radiografiar persones i moments. Als articles aplegats al llibre, escrits entre el juliol del 2011 i el juny del 2015, hi apareixen escriptors, fotògrafs, escultors, músics, pintors, actors, periodistes… una àmplia galeria de personatges que, en mans d'Arbonès, potser només són una excusa per parlar de la vida i la mort, per parlar de tot.

És el cas, sens dubte, de la peça dedicada a Anna Mir (“Cosíem desitjos i embastàvem aventures. No calculàvem que, de vegades, un temporal de llevant ho arremolina i esbandeix tot fins el fondal de l'oblit i el dolor de l'absència”), i també de la que parla de Miquel Pairolí: “Només ens queda empassar-nos la ràbia i continuar caminant arran del cingle vertiginós de la vida acompanyats pel remoreig silenciós dels absents, d'aquells que un dia van gosar estimar-nos”. Udols literaris, sí. Udols que tant poden expressar alegria com tristesa; udols densos i allargassats, sovint carregats d'entusiasme però de vegades plens de melangia. El Llop Ferotge ha tornat a encertar-la amb uns textos que reclamen atenció i fan justícia a l'adjectiu del títol.