Els ulls i les orelles del franquisme

GironaEn la denominada “era de Franco”, els serveis d’intel·ligència, informació o espionatge van distribuir-se en una colla d’organismes que competiren en objectius comuns: el domini, la permanència i la continuïtat de la vida de la dictadura. La recerca i el control de l’enemic interior es va convertir en l’objectiu primordial. Alhora, la divisió i la repetició de les faccions informatives va servir perquè es controlessin mútuament, però la interferència, la rivalitat i la dispersió d’esforços van oferir igualment aspectes negatius.

L’Alt Estat Major va actuar a la demarcació de Girona per mitjà de la denominada eufemísticament Comissió d’Estadística, transformada l’any 1946 en Comissió d’Estudis i dirigida sempre per personal militar. Els caps, tant del sector interior com de l’exterior, eren a Barcelona (el comandant Manuel Chamorro Cuervas-Mons, el capità Carlos Maristany Vidal-Ribas, el tinent coronel Paulino Coll, el comandant José M. Ortega Costa...), però viatjaren a la frontera i la traspassaren, i al seu dia es relacionaren amb la Gestapo. Es valgueren de policies i comerciants del sector fronterer (Josep Cairó, Joan Camps, Samuel Girau, Bartomeu Mesquida...) per captar notícies internacionals i fer el seguiment dels republicans refugiats a França. Més d’una vegada practicaren el segrest de persones. A Figueres hi van mantenir una oficina durant uns anys, dirigida per l’alferes Àngel Pigem Serra, natural de Vilobí d’Onyar. Després van ser constants les visites del capità Comas. Teòricament, era un organisme especialitzat en l’espionatge i el contraespionatge militar, però va denunciar fets d'una importància tan ridícula per a la seguretat de l’Estat com l’exhibició, l’any 1953, d’una petita bandera catalana en una bicicleta, la qual cosa era presentada com “una nueva manifestación de los insistentes manejos catalanistas”.

Val a dir que tant Paulino Coll com Manuel Chamorro van estar molt vinculats a Girona. El primer per l’origen i el fet de ser governador civil en l’etapa 1939-1942. El segon perquè, quan era tinent coronel, entre 1952 i 1958, va ser cap de la Comandància de la Guàrdia Civil i primer president de l’Agrupació Fotogràfica i Cinematogràfica.   

Evitar infiltrats a l'exèrcit

La Segona Secció Bis o SIBE (Servei d’Informació Bis de l’Exèrcit) estava especialitzada en l’autovigilància militar i depenia de l’estat major de capitania. En temps difícils –quan hi va haver la infiltració dels guerrillers o maquis– va tenir oficines d’informació avançada, ran de la frontera. Controlava els professionals de les armes i els soldats de lleva a cada unitat. Orientava el SEI (Servei Especial Interior) per seguir el comportament dels soldats i descobrir possibles activistes o simpatitzants del comunisme. També va aplegar informació política i social de l’entorn, sobre rumors, converses, circulació de persones, escrits, cartells subversius..., i confeccionà un butlletí periòdic de notícies sobre dissidents polítics. A Figueres, el responsable del servei, durant anys, va ser el comandant Alfonso Martínez Sánchez, que va ser ajudat pel guàrdia civil José Campins Morey.

El Servei d’Informació de la Guàrdia Civil era constituït per uns membres concrets, però les tasques informatives eren obligació de tots els membres del cos. Estesos per gairebé totes les poblacions, les comandàncies de Girona i Figueres van confeccionar un fitxer complet dels habitants de cada municipi, en el qual s’anotaren dades de caràcter polític i social, i també de la vida privada. Les fitxes van servir per a la repressió i el nomenament de càrrecs municipals, i per accedir a estudis com els de mestre, així com per cridar l’atenció dels joves “perillosos” a l’hora d’ingressar al servei militar. El servei generà multitud de notes sobre activitats antifranquistes, malestar social, propaganda il·legal, activitats separatistes, conflictes laborals, robatoris, turistes estrangers, confessions no catòliques...

Falsos presos

Dependent del ministeri de la Governació, la direcció general de Seguretat s’encarregava de l’ordre públic a través del Cos General de Policia i la Policia Armada (els grisos). A les terres gironines va situar comissaries a Girona, Figueres, la Jonquera, Camprodon, Portbou, Puigcerdà i Sant Feliu de Guíxols. La plantilla del 1962 corresponent a la província constava de 72 membres del Cos General de Policia, 120 de l’Armada i 40 de trànsit. Els dedicats pròpiament a informació i a la brigada social eren pocs, per la qual cosa van valer-se de reforços de Barcelona i de falsos presos per espiar dins la presó. En l’aspecte informatiu va destacar un funcionari, Eduardo Ruiz del Valle, que depenia directament de la Prefectura del Servei d’Informació de Madrid. Però per perseguir els dissidents, els agents de la denominada per Vázquez Montalbán “veritable guàrdia pretoriana de la dictadura” van fer ús de tota mena de mètodes. La violació de la correspondència selectiva va ser una pràctica habitual sense manament judicial. La corrupció del personal va tenir la màxima expressió arran de la frontera i van ser obligats els trasllats forçosos.

La policia política del partit únic, FET y de las JONS, va ser confiada al servei provincial d’informació i investigació. Aquest organisme va indagar i informar sobre persones de dins i de fora de l’organització. Va tenir un paper important en els expedients repressius de depuració de funcionaris, responsabilitats polítiques, consells de guerra... i en la designació de càrrecs oficials com els d’alcalde. S’interessà també per totes les activitats polítiques clandestines i l’ambient social i econòmic d’empreses. El 1961 va fer una crida especial per aplegar circulars, premsa clandestina i informacions de centres confessionals de tendència contrària a la doctrina del partit. Entre els responsables provincials que exerciren el càrrec podem remarcar els noms dels policies Modesto Reverendo López i José Haro Arrabal, els advocats Ángel Bellsolà Rey i Ángel Rodríguez Ballou. 

El ministeri d’Informació i Turisme, creat el 1951, va aprofitar la infraestructura dependent d’Educació Popular de FET y de las JONS, nom suau que incloïa la censura de mitjans de comunicació i espectacles, i d’obligar les emissores de ràdio a fer circular les consignes adequades a cada moment. Entre els noms representatius del servei s’han d’esmentar els dels gironins Josep M. Noguera Massa i Mariano Oliver Albertí, i els delegats forans que aparegueren a partir del 1964. A escala comarcal va servir-se de delegats col·laboradors a Olot, Figueres, Ripoll, Sant Feliu de Guíxols...  

La subversió universitària, laboral i religiosa

El Seced (Servicio Central de Documentación), dependent de l’almirall Carrero Blanco, va constituir-se el 1972, però derivava d’experiències anteriors des del 1968 per detectar la subversió universitària i altres sectors conflictius, com el laboral, el religiós, el cultural i els nacionalismes perifèrics. El personal principal era militar, que cobrava un plus per la tasca, i va comptar amb policies col·laboradors i confidents diversos. Va elaborar un fitxer de personalitats que podien tenir futur polític. El delegat regional a Barcelona va ser el futur general Luis del Pozo Pujol de Senillosa, molt vinculat a les terres gironines, perquè tenia propietats a l’Alt Empordà.

El Govern Civil va comptar, per descomptat, amb les informacions facilitades per la Guàrdia Civil i la policia, així com les procedents d’altres dependències ministerials. Pel seu compte va crear una xarxa de confidents en la qual s’involucraren secretaris d’ajuntament, algun periodista, individus dedicats a activitats il·legals prop de la frontera, espontanis i fins un confident pagat periòdicament que residia a Andorra.

L’Església catòlica va fer part dels vencedors de la Guerra Civil i va donar suport a la dictadura, de manera inequívoca, fins als anys seixanta. No ha de sorprendre que els informes dels rectors de parròquia apareguin en els expedients de responsabilitats polítiques, ni que les certificacions de bona conducta moral i religiosa fossin necessàries per accedir a determinades places de l’Estat. D’informadora, però, la institució religiosa va passar a controlada quan una part del personal adoptà actituds disconformes amb el règim, especialment a partir de la nova pastoral propugnada pel Concili Vaticà II. Aleshores la policia va obrir correspondència adreçada al bisbe Jaume Camprodon.

Tots els organismes de control esmentats van tirar endavant amb unes plantilles de professionals que van cometre errors i s’hi van guanyar la vida. Sense l’ajut extern haurien aconseguit uns resultats més limitats. Els confidents o delators dels respectius serveis van fer-hi, certament, el seu paper. I és que n’hi havia en molts indrets: entre els companys de feina o del servei militar, les milícies universitàries o la professió d’advocat, entre els barraquistes del castell de Montjuïc, també entre el clergat diocesà...

Oliart, víctima de l’espionatge

Alberto Oliat Saussol, estudiant de dret i futur ministre de Defensa en el darrer govern de la UCD (1981-1982), quan va realitzar el campament de la milícia universitària a Santa Fe del Montseny, l’any 1946, va ser objecte de denúncia al servei d’informació dels militars. Un company de tenda i d’estudis –el sociòleg Marsal– el va delatar com a roig, pel fet d’haver assistit a un seminari del professor Luis García de Valdeavellano. Allò podia haver-li significat la suspensió del curs de milícies i haver de fer la mili per la via normal, i no per la que seguien els privilegiats universitaris. Avisat a temps, hagué de cercar influències de qualitat –la seva família era de les que podia aconseguir-les– per tal de superar aquella situació difícil. Ell va arribar a conèixer el delator i va tractar-lo assíduament en reunions posteriors a la carrera, però afirma que mai no va preguntar-li per què ho havia fet. “Quizá fue por envidia”, apunta a les memòries. Com a ministre de Defensa, Oliart va ser responsable últim del Cesid (Centro Superior de Información de la Defensa), l’organisme que el 2001 adoptà el nom de CNI (Centro Nacional de Inteligencia).