La vida dels bars

Ara que els bars i cafès del nostre país estan tancats per ordre governativa, em veig davant la necessitat de sortir en defensa seva. Aquests locals gloriosos no només han marcat les nostres vides sinó que han termenat l’itinerari de la nostra civilització. Exagero? Ni molt menys, encara quedo curt. Els bars han estat els grans escenaris de la creació i el talent. Al cap i a la fi, bars i cafès han sigut amables i, fins i tot, condescendents amb la vida bohèmia. A les seves memòries, Aurora Bertrana reconeix que els cafès de Ginebra havien estat els grans aixoplucs dels seus dies d’exili i fam. El mateix Hemingway hauria donat la vida per la sort dels cafès de París que freqüentava. L’americà reconeix a París era una festa que escrivia als cafès i que ho feia sempre ben serè; això sí, quan acabava s’entregava als licors espirituosos i a les amistats etíliques, com la de Fitzgerald.

Monet, Modiano, Simenon i Hitler

Els impressionistes francesos van trobar en els bars no només un santuari per salvar-se d’un món hostil sinó que, al mateix temps, hi aconseguiren grans dosis d’inspiració (en reconeixement, Monet va pintar el bar del Folies Bergère). La mateixa inspiració la trobà Patrick Modiano en un local de París per escriure el seu Cafè de la joventut perduda. I els bars també resultaven referencials en l’obra de Simenon: el seu comissari Maigret s’hi passejava per estudiar el gènere humà, els seus perfils i les seves ombres i, quan no podia baixar-hi, es feia dur al despatx un entrepà i una cervesa ben tirada de la cèlebre Brasserie Dauphine.

Però els bars no només han cartografiat el nostre paisatge cultural, també han estat espais on ha fermentat la història del món. Recordem com el sinistre Hitler va fer els seus primers passos en política a les cerveseries de Munic cultivant el ressentiment i l’odi. O Karl Marx, que abans de ser un filòsof fonamental va tenir una vida desordenada de duels i tavernes. Els bars i els cafès, en definitiva, han estat els punts cardinals de la nostra civilització. En aquests espais hem après a desxifrar l’enigma impossible de la naturalesa humana.

Els fantasiosos i els insofribles

Al cap i a la fi, pels bars hem vist desfilar els impresentables i els ocurrents, els fantasiosos i els insofribles, la gent estranya i també tipus extremadament perillosos. Als bars hem rigut, hem jugat, ens hem enamorat una mica perdudament, i moltes vegades ens hem extraviat i ens ha costat trobar la porta de salvació. Sempre he pensat que les ciutats es mesuren, també, per la qualitat dels seus cafès i bars. Dels viatges podem recordar més o menys unes certes estampes relacionades amb museus, catedrals o carrers pintorescos. Però el que recordem amb impacte i precisió són els moments estel·lars d’un cafè en una terrassa a la Place des Vosges, de París, per exemple. Sense cafès i bars les nostres ciutats són pobres, coixes, més fosques, tristíssimes. Amb aquest ambient pot haver-hi molta salut però dubto que hi hagi gaire vida.

El + vist

El + comentat