Publicitat
Publicitat

CELOBERT

La vida que ensenya

Zenó era un comerciant xipriota que, preocupat per dur una bona vida, va consultar l’Oracle i l’Oracle li va recomanar que llegís els savis. Quan tenia trenta anys, va naufragar al Pireu. Va caminar fins a Atenes, i allà va entrar en una llibreria. El llibreter llegia un text de Xenofont, i Zenó va preguntar-li on podia trobar homes com aquell. Casualment passava en aquell moment pel carrer Crates, un filòsof de l’escola cínica, i el llibreter va dir a Zenó: “Segueix aquest home!”

“Vaig navegar bé, amb aquell naufragi”, es veu que va dir Zenó, més endavant, perquè va acabar estudiant amb Crates i, cap al 300 aC, va començar a donar lliçons ell mateix a l’Estoa Poikilé -el Pòrtic Pintat- d’Atenes, d’on va sortir el nom d’una de les escoles filosòfiques més persistents de la història, que arriba fins avui: l’estoïcisme. És molt interessant que l’estoïcisme tingui les arrels en el cinisme, com una reacció contra els excessos d’aquells cínics transgressors que volien “tornar silvestre la vida” (el mateix Crates, per donar-ne una mostra, copulava en públic amb la seva dona).

L’altre dia pensava en l’evolució que havia estat l’estoïcisme mirant el vídeo del monòleg que Carles Capdevila va fer en l’acte de presentació del seu llibre La vida que aprenc. El trobareu a la pàgina web d’aquest diari o al YouTube i us el recomano molt. Jo havia vist algun monòleg anterior seu, però trobo que aquí arriba a una dignificació i un aprofundiment del gènere impecables. La forma del monòleg o stand-up també té antecedents a la Grècia antiga i és una forma de comunicació directa i profunda, quan es fa bé.

El monòleg de Capdevila és perfecte contra el bel·licisme que domina la xarxa. És un discurs antimàquina que ve de l’experiència i el sentit comú, la sensatesa i la profunditat en contra del cosmopolitisme esnob, un discurs de persona de poble en el millor sentit de la paraula. El sentit de l’humor, de la família i, per sobre de tot, de l’empatia hi són presents de cap a cap com a pilars invisibles de la naturalesa humana. Capdevila va deixar per al final la referència a la seva malaltia. La confessió de les nostres desgràcies desentona en aquest món ple d’optimismes de fireta, on representa que tots tenim una vida acollonant. No era fàcil controlar l’emoció, i també en això el vídeo va encantar-me. La contenció és estoica, com ho és contrariar les passions que ens lliguen a les bèsties, com ho és l’optimisme atent, seriós i militant segons el qual “tot home per natura està predisposat a la virtut”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT