Al rescat de Guimerà sense prejudicis

El Teatre Nacional estrena ‘Maria Rosa’, dirigida per Carlota Subirós, i obre lectures noves a partir de l’homosexualitat de l’autor

A la primera acotació de Maria Rosa, el seu autor, Àngel Guimerà, hi escriu: “L’escena té lloc a l’època actual”. I la directora de l’espectacle que recupera el Teatre Nacional -del 20 de gener al 28 de febrer a la Sala Gran- li ha fet cas: “Ens hem enfrontat al text d’una manera vivencial, des del present, amb sang fresca, no pas fent recerca històrica”, defensa Carlota Subirós, que per primera vegada en la seva carrera s’enfronta a un text del repertori clàssic català, de l’any 1894, “escombrant els prejudicis i tractant-lo com si fos -perquè ho és- un text d’un gran autor de teatre europeu”.

Subirós és conscient que Maria Rosa forma part de la memòria col·lectiva del país, que s’ha transmès de generació en generació, gairebé sense pausa. “És el teatre de la nostra sang, dels nostres avis i besavis”, diu. Sense anar més lluny, el relleu és evident en el repartiment: l’actor més veterà és Francesc Lucchetti, que ja apareixia a la Maria Rosa que va dirigir John Strasberg al Condal el 1983; entremig encara hi ha hagut adaptacions com la de Rosa Novell (1997) i la d’Àngel Alonso (2004). En aquest procés de renovar la tradició “per enfrontar-nos a qui som i com ens representem”, diu Subirós, la directora s’ha forçat a adaptar també la llengua, pentinant la pàtina rural i ingènua de fa un segle per arribar més directa a l’espectador d’avui, si bé “mantenint la fortíssima tensió poètica i sense caure en el costumisme contemporani televisiu”, avisa. L’obra s’ha condensat en 1 h 45 min.

Maria Rosa és un drama social que es pot connectar amb el context de crisi actual. Els protagonistes són peons pobres i analfabets que estan construint una carretera. “Són individus molt primaris, d’un univers molt precari i hostil, que treballen en condicions humiliants. Personatges travessats per impulsos bàsics de fam, set, voracitat sexual...”, diu Subirós. El seu repte, doncs, era “representar la misèria sense tòpics ni convencions, sense èpoques pintoresques ni el costumisme que sol envoltar Guimerà”. En un repartiment molt masculí, en el qual destaquen Lluïsa Castell i Manel Sans, hi ha quatre actors de l’Institut del Teatre que formen part del Projecte ITCN, que introdueix postgraduats al món professional.

Maria Rosa, però, també és el retrat d’una atracció fatal. De fet, sorgeix d’un fet real. El marit de la Maria Rosa és acusat de matar el capatàs de l’obra i marxa a Ceuta. Davant la notícia de la seva mort, la noia té “l’esperança de seguir vivint” i “la necessitat de ser feliç altre cop” amb un altre home, explica Mar del Hoyo, que coprotagonitza l’obra amb Borja Espinosa. “És el cercle del desig, un impuls molt destructiu -observa la directora-. Per què t’atrau la persona que et fa mal? Per què t’aboques al dolor?” Per Subirós, “Guimerà fa servir els recursos del drama romàntic però el qüestiona des de dins”.

Per què tornar a Guimerà?

El director del Teatre Nacional, Xavier Albertí, defensa que els clàssics s’han d’entendre en el seu context -d’aquí que plantegi un cicle d’activitats, com abans havia fet amb Pitarra- però també s’han de llegir des de la contemporaneïtat per trobar noves vies d’interpretació. En el cas de Guimerà, Albertí assenyala la condició d’homosexual reprimit, un tabú sobre el qual s’ha especulat sovint i que el director del Nacional -que publicarà una biografia de Guimerà al març- pot defensar amb la troballa d’una carta de contingut homoeròtic de Guimerà al seu amic Tomàs Rigualt, que després seria sacerdot. “Darrere dels seus personatges hi ha molts indicis de pulsions homosexuals i sadomasoquistes”, afirma Albertí, que defensa que després del primer desengany va tenir una vida asexuada. També reivindica el paper de Guimerà en les arrels del catalanisme polític, de la llengua actual i de la renovació teatral, per a la qual es va emmirallar en els referents europeus i no en els espanyols.

Albertí fins i tot dóna pistes per connectar Guimerà amb la novel·la del XIX L’estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde i alhora amb l’avantguardista sortida de l’armarid’ El público de García Lorca, del XX. Per Carlota Subirós, Maria Rosa, un dels drames rurals de l’etapa de Terra baixa i La filla del mar, connecta clarament amb Yerma i La casa de Bernarda Alba. “Són personatges molt calents, amb una pulsió sexual i de mort, abocats a la violència perquè es troben en entorns de malfiança i repressió”.

Més continguts de