MÚSICA
Cultura 10/12/2015

Antonio Orozco: “No espero que vingui a solucionar-me els problemes cap polític”

Músic. Publica el disc ‘Destino’

Xavier Cervantes
5 min
Antonio Orozco: “No espero que vingui a solucionar-me els problemes cap polític”

BarcelonaDestino (Universal) és el nou disc d’Antonio Orozco, un treball que el cantant de l’Hospitalet defensa com un canvi de rumb en la seva carrera. El presentarà en directe aquest divendres a Tarragona (Tarraco Arena), en una gira que més endavant passarà per Girona, Manresa i Barcelona.

¿Des de quin sentiment has fet les cançons de Destino?

Des de la felicitat, perquè professionalment les coses m’estan anant molt bé. Fa temps que no em truquen del banc.

Amb el disc anterior, Dos orillas (2013), tampoc t’anava malament.

Sí. Dos orillas va aconseguir ser doble disc de platí, que és una cosa que jo no m’havia imaginat mai. I això em va plantejar un repte: compondre un disc que superés Dos orillas. A Destino el so ha canviat totalment. Té una part electrònica brutal, que és el que més ens ha costat desenvolupar per incorporar-ho dins el rock espanyol. No hi ha música d’aquest estil i amb aquest so a la ràdio actual.

Segueixes treballant amb el mateix equip de producció, Xavi Pérez i John Caballés.

És que quan treballes i desenvolupes les idees en equip i amb humilitat, avances molt més. M'encanta que a l'equip siguem senars, perquè això fa que haguem d'arribar a acords. Hem fet un disc de consens. Jo sóc de la majoria, ho he sigut sempre perquè així m'ho va ensenyar el meu pare.

¿La cançó Hoy será és l’exemple més clar d’aquest canvi?

Sí, és la que trenca completament amb el que havíem fet abans, i va ser l’origen d’aquesta proposta. És el que en diuen un single zero, que es fa molt als Estats Units. Era un trencament radical, i avui és la cançó més radiada de tota la meva carrera.

Per cert, a Hoy serà

Sóc molt fan de Solo Los Solo. Vaig estar amb ells des que van crear el grup, i, de fet, vaig gravar algunes guitarres flamenques al seu primer disc, Retorno al principio, del 1998. Sempre els tinc molt presents perquè són molt inspiradors.

Fa uns anys vas col·laborar amb Tote King. Ets sents còmode en el hip-hop?

Sí, m’agrada molt. Acabo de comprar el nou disc del Tote King, 78. És un paio molt assenyat, per les coses que diu, per les que fa i per les que proposa.

T’agradaria ser tan explícit en les lletres com ho és Tote King?

És que jo ho sóc, però no parlo de les mateixes coses. El llenguatge del hip-hop comporta certa protesta, i el que faig servir jo, tot i ser també molt específic, parla de coses que no tenen aquest to de protesta. Parlo d'una manera diferent de viure o de sentir les coses, però tot acaba confluint.

Recordes quina música escoltaves a casa quan eres petit?

Perfectament. Vaig ratllar Fuente y caudal de Paco de Lucía, el disc d’Entre dos aguas. Escoltava Paco de Lucía, Enrique Morente, Camarón de la Isla, Vicente Amigo.

I a l’adolescència et van canviar el gustos?

Bé, diguem que en la meva vida el pop no va existir fins que vaig fer 17 anys, perquè a casa no s’escoltava pop. A casa eren més de Morente, Triana, Medina Azahara, Los Chichos, Alameda. Després et vas obrint una mica més i comences a escoltar música estrangera. La veritat és que abans no era tan fàcil com ara. El meu fill té 9 anys i la seva joguina preferida és Spotify. L’altre dia estava escoltant Led Zeppelin, amb 9 anys! Jo ara estic escoltant música afganesa i iraquiana, noves tendències que flueixen de qualsevol lloc. El que passa és que cal estar-hi atent. Jo tinc una petita paranoia: quan surto a córrer acostumo a escoltar un disc sencer, des que comença i fins que acaba. I cada dia n’escolto un de diferent. En rebo molta informació que després aplico al que jo faig.

Vas néixer a Osuna, et vas criar a l’Hospitalet, has viscut a Amèrica i ara vius a Barcelona. ¿Com influeixen en la teva música els llocs on has viscut?

Influeixen en tots els aspectes. Quan em preguntaven on vivia, deia que a la meva família, perquè l’únic que feia era estar ficat en un avió. He viscut a Miami, a Mèxic, a Centreamèrica... És impossible no emportar-te la música de tots aquests llocs. Coses com el reggaeton amb to de protesta brutal de Tego Calderón i Vico C, que són gent que estan a l’elit del hip-hop. O Calle 13, amb els quals tinc una bona amistat. O el pop de Juanes. Tot això forma part d’aquest disc, però sobretot les vivències i les experiències que aplegues viatjant pel món.

Quines vivències?

Vaig viatjar per Mèxic amb la guitarra a l’esquena. Van ser tres anys molt difícils, tot i que ho tornaria a fer. Passar de fer un concert al Palau Sant Jordi a cantar en una pizzeria a León, a l’estat de Guanajuato, on ningú t’escolta, on ningú et coneix... Va ser com tornar a començar: la mateixa sensació, però amb un premi Ondas i un milió de còpies venudes, i així i tot era anar amb la guitarra de bar en bar, un dia rere altre. Això és amor pel que un fa, i en conec molt pocs que ho facin. Saps qui em flipla? Pau Donés. Quan vaig pel món, allà on arribo sempre hi ha un cartell anunciant un concert de Jarabe de Palo. Abans de posar-se malalt, el Pau feia un concert cada dia, i això aquí no ho sap ningú. Això sí que és amor pel que un fa, i constància. Estic segur que es posarà bo perquè no hi ha qui el venci.

¿Programes com La Voz, en el qual tu has participat, són per als músics com altres programes de televisió per als polítics: estratègies per arribar a més gent?

De la televisió admiro profundament Jorge Javier Vázquez, perquè té una gran intel·ligència i sap molt bé el que està fent i a qui s’adreça. Quan va convidar Pedro Sánchez a entrar a Sálvame va canviar la relació de la televisió i la política. Abans els polítics anaven als debats, i avui estan fent servir els programes de televisió per exposar els seus programes polítics, i com més els exposin més obligats es veuran a complir-los. Tothom espera que facin el que diuen, però el problema és que no ho compleixen. Necessitem solucions, perquè la gent necessita feina.

¿I no creus que la política és massa invasiva?

Hauríem de tenir una orella una mica més selectiva i deixar d’escoltar ximpleries. Jo no espero que vingui cap polític a solucionar-me els problemes, perquè fins ara, com a autor i compositor, noto que ningú dóna suport als meus principis i valors. Els drets de la propietat intel·lectual estan absolutament desprotegits, el talent cada vegada es cuida menys en aquest país i les discogràfiques cada vegada donen menys suport a la gent que comença. I d’aquí vint anys potser no tindrem talent en desenvolupament.

Com gestiones el nou repertori en directe? A Destino

És un repertori molt dur: 25 o 26 temes en dues hores i mitja. És molt dur, i no tant en la part vocal, perquè el públic també canta, sinó més aviat en la part física. El concert té una velocitat mitjana de 140 bpm, va a tot drap. Cançons antigues com Estoy hecho de pedacitos de ti i Devúelveme la vida, que eren més aviat balades, ara també les toquem de pressa.

Per cert, quan toques les cançons més populars, les que més canta el públic, aprofites per descansar la veu?

Jo no ho faig, però n'hi ha que sí. Al final t’acostumes al fet que el públic canti amb tu, però jo crec que quan la gent va a un concert vol escoltar-te. I quan no cantes bé es queixen.

stats