Publicitat
Publicitat

Gerard Quintana i Josep Thió: “Una premissa essencial era anar a buscar l’emoció”

Sopa de Cabra publiquen divendres el disc Cercles. Un cop materialitzada la tornada, preparen els concerts del 2016

Sopa de Cabra publiquen divendres el disc Cercles (RGB). Són deu cançons noves que certifiquen el retorn discogràfic de la banda catorze anys després de Plou i fa sol. Un cop materialitzada la tornada, Gerard Quintana, Josep Thió, Francesc Cuco Lisicic, Josep Bosch, Jaume Peck Soler i Ricard Sohn preparen els concerts del 2016.

Com ha sigut retrobar-se a l’estudi de gravació?

Gerard Quintana: Ha sigut la vegada que hem treballat més còmodes i relaxats.

Josep Thió: Per a mi és una feina molt intensa i dura fins a cert punt. Fins que no trobo la manera que una cosa m’agradi i m’emocioni, ho visc d’una manera patidora.

G.Q.: Molt sovint costa d’explicar el que vols al tècnic, al productor, i es perden coses. En canvi, aquí tot s’enfocava d’una manera molt clara. Sí que podíem haver anat cap a altres costats, però hi havia premisses molt essencials que feien que no passés. Una era anar a buscar l’emoció. Perseguir això ja implica obviar llocs comuns per no amagar-hi l’emoció al darrere.

¿Que el disc comenci amb una secció de cordes, la que sona a Dolços plans , significa alguna cosa?

J.T.: El Gerard no ho veia gens clar.

G.Q.: Fins a l’últim moment els deia: “N’esteu segurs, tios?”

J.T.: En canvi jo ho tenia claríssim. Obrir amb una sorpresa és maco.

G.Q.: És com una obertura. A diferència de la majoria de les cançons, que més o menys les vas tocant al local, aquí la sorpresa és màxima, perquè fins que el Brossa Quartet no comença a treballar amb l’arranjament del Xavi Lloses no hi veus l’arquitectura. L’havíem estat tocant d’una altra manera, i abans de posar-hi la corda a mi em feia pensar en The Motels. Curiosament, la lletra, que per a mi tenia un sentit una mica irònic -“cau la gent quan va comptant dolces vides, dolços plans”, com quan John Lennon deia “la vida és el que passa mentre fas plans”-, de sobte amb aquest arranjament hi ha gent que pensa que l’estic dient d’una manera positiva. Però bé, em sembla fantàstic.

En general el disc té un to més aviat tranquil, amb mitjos temps que desencadenen certa èpica.

J.T.: Ens ho diu tothom, així que deu ser veritat. És probable que hagi baixat una mica el beat, però suposo que és inevitable.

G.Q.: El que seria estrany és que fóssim més canyers que un grup que comença. Amb el temps has d’aprendre a administrar l’energia, perquè no augmenta.

J.T.: Es perd en velocitat i es guanya en intensitat.

És el primer cop que cançons noves de Sopa de Cabra se sotmetran a l'escrutini de Twitter. Us preocupa?

G.Q.: És la xarxa social més cruel i salvatge.

J.T.: Jo no estic present a les xarxes, més que res perquè tinc la sensació que no tinc temps, o que em robaria un temps que no vull perdre. Però em sembla que no deixa de ser la plaça d'un poble. Abans es podia comentar el disc entre coneguts en una barra de bar, i ara és entre desconeguts en una barra de bar cibernètica. Tu fas el disc amb tota la il·lusió i quan arriba aquest moment, que és com si esclatés tota aquesta feina, ja no és nostre. Ara tindrà l'ús que li vulgui donar la gent. A qui no li interessava abans el que fèiem tampoc li interessarà el que farem després. Em preocupa poc. Poso aquesta eina a disposició de la gent perquè l'acompanyi amb les seves emocions.

On dorm l’amor té aquell punt de cançó de taverna que recorda els Pogues. Us agraden?

G.Q.: Amb els Pogues hi vam coincidir una vegada a Porriño, a Galícia, gravant un programa de Cap d’Any per a les televisions autonòmiques amb Raphael, la Pantoja, els Pogues... Va acabar sortint un pastitx que suposo que és el que s’hauria d’haver vist normalment a Televisió Espanyola, la pluralitat aquesta que deien, però es van quedar només amb la cultura castellana i andalusa com a pròpia. Els Pogues van ser els superstars. No van aconseguir fer cap assaig, esmorzaven amb vi blanc i en el programa definitiu van haver de fer un calidoscopi amb la seva actuació per obviar que el flautista i el cantant estaven per terra arrossegant-se. I sí, On dorm l’amor té aquesta cosa irlandesa que al Josep sempre li ha agradat.

J.T: Passa una mica com amb el flamenc. A Irlanda, tot i ser un lloc petit, la música se sent a tot arreu. Té un perquè. És una música que si t'agrada t'agrada molt, perquè arriba. Té un llenguatge propi i molt ric que m'agrada molt. És alegre, nostàlgic quan cal...

G.Q.: A Irlanda les famílies es reuneixen i toca tothom, és un altre món.

Tot i que les lletres intenten evitar ser explícites o costumistes, quines són les que reflecteixen més obertament el present social?

G.Q.: Totes contenen alguna cosa de l’ara. Dolços plans evidentment, perquè és un moment de canvi en el qual tots estem fent plans, si més no com a potencionalitat, perquè fins que les coses no es concreten poden ser com les has imaginat. Cercles té aquesta idea de la tornada, que arribarem a un lloc segons com fem el camí. I Sense treva també. Tinc fills preadolescents, i veus aquesta sensació de temeritat que tenen a vegades, de creure en alguna cosa cegament i donar-ho tot, que t’espanta. És una sensació que tu has tingut de jove i que d’alguna manera el país també té ara mateix.

Sense treva recorda l’èpica creixent de Coldplay.

J.T.: La proposta estètica de Coldplay no pots dir que no existeix. Encara que no sigui directament, d’alguna manera hi és i és un referent.

En els primers discos de Sopa de Cabra hi havia molt de sexe, però progressivament ha anat desapareixent de les cançons.

G.Q.: Estem a punt d’ingressar tots en un monestir budista [riu].

J.T.: M’emprenyava quan ell posava lletres de contingut sexual a les meves cançons. Jo deia que havien de parlar d’amor, i ell hi ficava sexe.

G.Q.: Si m’haguessis dit que havien de parlar d’emoció, com ara, t’hauria entès millor. Però llavors parlar d’amor ho trobava carrincló. Farem un disc de sexe, en el futur. L’últim disc de Sopa de Cabra podria ser...

J.T.: Ja no se m’aixeca.

G.Q.: En aquells anys jo feia molta conya amb allò de “jo faig rock’n’roll per lligar, per lligar més”. Era una eina. I el sexe hi era més present precisament perquè era una eina. Ara no crec que el motiu pel qual fem música sigui per lligar més.

A la cançó Dolços plans, el vers "Quan el llit es va fent gran" és una imatge demolidora de la solitud?

G.Q.: Sí. La cançó també parla una mica d'això. Temàticament és com Eleanor Rigby, dels Beatles, que també era amb cordes. És aquesta idea que estem tots somiant coses comunes però estem més sols que la una, accentuada i una mica dramatitzada. Tot i que s'hi està molt bé sol. A vegades penses: "El que podria fer si estigués sol". L'altre dia parlàvem de tirar-nos en paracaigudes, perquè algú ens ho va proposar. I jo vaig pensar: "Que guai!" Però de seguida vaig pensar en els meus fills. M'apassionaria, però hi ha el risc, no de matar-te, però sí de fer-te mal, de trencar-te alguna cosa o de quedar-te invàlid. I ja no penso en mi, sinó en els altres. I de sobte ve aquesta idea de poder estar sol una estona...

J.T.: Ja et queda poc. Quan els fills facin 16 o 17 anys comença la desconnexió.

G.Q.: L'altre dia la dona es va despertar i em dir que havia somiat que els nens es feien grans i que nosaltres ens separàvem. No sé si m'ho he de prendre com que he de començar a buscar-me la vida...

J.T.: Jo recordo al principi de tenir fills que vaig pensar: "M'han robat la nòvia". I al final la relació gira tant al voltant dels fills, que quan els fills s'emancipen comença a perdre sentit una mica la relació. L'has bastit amb persones pel mig fent nosa tota l'estona i al final acaba sent una altra cosa. Has de tornar a bastir-la, a refer-la.

El rock parla poc de coses que passen a la gent després del 25 anys.

G.Q.: Sí, encara pesa el mite dels 27.

J.T.: La literatura tampoc en parla gaire d'aquest moment quan la casa es queda buida.

Quin és el vostre disc de retorn favorit de la història del rock?

G.Q.: Potser Double fantasy, de John Lennon. Va estar uns anys sense treure cap disc i de sobte va publicar-ne un que està ple de joies, com Woman.

J.T.: El Bridges to Babylon dels Rolling Stones, que no havien marxat però que duien uns anys fent coses que no m'interessaven. I m'agradaria que Peter Gabriel em sorprengués algun dia.

En un parell de cançons de Cercles hi col·labora la Joana Serrat. Per què la vau triar?

J.T.: Jo aquí no podia fer una segona veu. Havia de ser una dona.

G.Q.: I un cop penses en una dona, dius: "Amb quines dones hi ha afinitat?" I ella de seguida va estar entre les dues o tres en què vam pensar. Ens agrada molt el que fa.

J.T.: I teníem clar que el que ella aportés seria molt millor que el que podia fer jo.

I en la mescla del disc hi col·laboren Santos Berrocal i Florenci Ferrer.
G.Q.: Han passat catorze anys des del disc anterior i et preguntes com volem sonar. Ho has de definir. I escoltes coses que s'estan fent i que t'agraden. Vaig escoltar un CD de Love of Lesbian, amb produccions compartides, algunes del Santos & Fluren. Hi vam veure una manera de fer interessant.

J.T.: Quan ens vam reunir, el Santos ja ens va dir que ens donéssim canya, perquè el que no volia era fer un dels pitjors discos de Sopa de Cabra. Ens exigia que fos un dels millors discos de Sopa de Cabra, i si no, no jugava.

 

Presentació al Liceu i gira a l’estiu

Cercles començarà el camí dels escenaris el 17 de gener al Liceu, dins del Suite Festival. “Un dels motius per tocar al Liceu és que no hi hem actuat mai, a part de les garanties que ens oferia a des del punt de vista tècnic”, diu Gerard Quintana, que s’estima més parlar de “concert de presentació que d’inici de gira”. “Al Liceu tenim ganes de presentar-hi tot el disc, íntegre, i no sabem si combinar-ho amb altres cançons o fer dues parts. Després a l’estiu farem 10 o 12 concerts amb un altre format”, explica Josep Thió.

Els llibres que ens fan grans

Més continguts de

Els llibres que ens fan grans
PUBLICITAT
PUBLICITAT