DANSA

Immensa Lucía Lacarra desafiant l'adversitat

Crítica de 'Fordlandia', que es va poder veure ahir a l'Auditori del Centre Cultural Terrassa

Lucía Lacarra passeja per un teatre buit. Racons desangelats entre bambolines, focus que no il·luminen ningú, passadissos desolats mostren les totxanes de les parets, l’artista dins l’escenari, el pati de butaques erm. És el buit de la pandèmia, la solitud absoluta. En una cadira enmig del no-res, Matthew Golding l’espera. Es troben, s’abracen, s’entortolliguen i el que estàvem veient en pantalla de cinema es fon en realitat, amb els ballarins enroscats al bell mig de l’escenari de l’Auditori del Centre Cultural Terrassa. Aquí, els espectadors som pocs, covid obliga, però hi som.

Fordlandia és un espectacle fet des del confinament, en un moment en què la parella de ballarins es va veure obligada a buscar una llum enmig de la foscor. Les sis coreografies que formen l’obra ens interpel·len, parlen de la solitud, d’encontres en paisatges deserts, com el bosc de pollancres nevats que ens remet als amants d' Evgueni Oneguin, del comiat i el retrobament, de separacions forçades i esperances futures sota la mirada musical d'Arvo Pärt. Passos a dos creats per quatre coreògrafs –Anna Hop, Yuri Possokhov, Juanjo Arques i Christopher Wheeldon– que s’uneixen amb el cineasta Altin Kaftira en un espectacle magnífic, sobri i elegant, de bellesa corprenedora i emocions a flor de pell. Ell fort i sensible, elegant i atent; ella magnífica, forta en la fragilitat, delicada i apassionada, expressiva en moviments mil·limètrics, dura com una línia de delineant i flexible creant cercles amb el propi cos. Cada moment és una fotografia, cada imatge una escultura.

I entre tanta bellesa, destaca la peça que dona nom a l’espectacle, Fordlandia, del coreògraf Juanjo Arques, amb el mar de protagonista. Dalt l’escenari la parella crea una peça hipnòtica mentre a la pantalla una cadira a punt de ser engolida per les ones del Cantàbric contrasta amb la deessa Lacarra, desafiant l’adversitat dalt d’un penya-segat de la platja d'Itzurun, a la seva Zumaia natal. Tanta desolació trenca el cor.