Música

Joel Prieto: “Als 8 anys vaig decidir ser cantant d'òpera"

El tenor interpreta el rol de Grimoaldo a l’òpera ‘Rodelinda’, al Liceu

El tenor porto-riqueny Joel Prieto (1981) debuta en un rol barroc interpretant Grimoaldo a Rodelinda, al Liceu. La seva agenda inclou partipar en la producció d’ Orphée aux enfers que Barrie Kosky estrenarà a Salzburg a l’agost.

Què destaca d’aquesta Rodelinda ?

M’encanta. Claus Guth és un director molt visual i psicològic, i demana un treball actoral bastant intens.

Què és el més complicat del seu personatge?

Per començar, que té sis àries, i cadascuna és diferent. L’arc actoral és molt interessant perquè és un personatge que té enginy i alhora despotisme, una mica d’innocència, subtilesa, una part molt violenta, un ego molt gran. Tot plegat requereix tenir molt clar el mapa vocal perquè s’expressin clarament les diferents emocions.

¿Vol seguir explorant el repertori barroc?

M'encantaria, sí. No voldria especialitzar-me, perquè no crec que tingui la veu exacta per ser-ne un especialista, però sí per moure’m entre aquest repertori i el bel canto, per exemple, i Mozart i alguns Verdi.

¿Ha coincidit abans amb Lisette Oropesa i Bejun Mehta?

Al Bejun el conec perquè quan ell estava fent Theodora de Händel a Salzburg jo hi feia Don Giovanni. Amb la Lisette vaig coincidir en un concurs quan teníem 21 o 22 anys. El va guanyar ella. I no ens hem tornat a veure fins ara, quinze anys després. Per cert, físicamente ens assemblem moltíssim. Ella fins i tot em diu “germanet”.

¿Com va ser d’important per a vostè guanyar el concurs Operalia l’any 2008?

Moltíssim. Va ser un abans i un després. Jo estava començant a despuntar internacionalment. Tenia un contracte de dos anys a la Deutsche Oper de Berlín que s’estava acabant. I tot i que ja tenia algunes coses al Covent Garden i a Washington, guanyar l’Operalia va ser com una explosió, i es pot dir que aleshores va començar de debò la meva carrera internacional.

Va debutar al Liceu amb Falstaff el 2010 i hi va tornar amb Così fan tutte el 2015.

És que Joan Matabosch [aleshores director artístic del Liceu] va ser part del jurat d’Operalia, així que de seguida vaig venir per a Falstaff, i després em van donar un contracte per a Così fan tutte i ara Rodelinda.

La ‘Rodelinda’ de Händel entra per la porta gran al Liceu

Vostè té experiència amb directors d’escena amb molta personalitat com Barry Kosky. Quina sensibilitat li agrada compartir amb ells?

Canto arreu del món, però sobretot a Europa, i, per tant, el repertori que faig es presta moltíssim a unes posades en escena que poden treure una mica de context les òperes. A mi el que m'agrada és que tot plegat sigui orgànic, que no sigui una cosa gaire exagerada com ara posar Aida a fer de secretària en una oficina. En posades en escena com la de Barry Kosky a La flauta màgica, que prescindeixen completament de l’element tradicional, hi ha un treball genuí, orgànic, que s’entén. I a mi m'apassiona moltíssim crear amb ells. Sempre tinc unes idees sobre els personatges, però en aquests dotze anys de carrera he après a escoltar i a intentar entendre la visió que en té el director. Estic molt atent en les primeres dues setmanes d'assajos per veure què és el que vol i què és el que li puc donar jo. Perquè tampoc soc un titella. Aquest és un treball molt de cocreació.

Aquest any tornarà a treballar amb Barry Kosky.

Sí, Orphée aux enfers a Salzburg, i encara no ens han dit res sobre com serà la producció. Començarem a treballar-hi a Berlín. Farem dues o tres setmanes d'assajos previs a Salzburg. Estic superemocionat. Si torna a fer una cosa tan sorprenent com La flauta màgica, serà fantàstic.

Al Teatro Real va cantar Street scene , de Kurt Weill. ¿Li interessen aquesta mena d’òperes?

Va ser un repte per l’estil. Havia de canviar d’una veu mig operística a una mig blues, mig jazz, mig de teatre musical, però em va obrir molt la ment. Kurt Weill tenia la influència de l’òpera italiana, gairebé de Puccini, i també la del blues dels Estats Units i la del teatre musical. Em va fer pensar que, per exemple, una òpera porto-riquenya podria tenir elements del folklore.

On està vivint?

En teoria a Berlín, però cap al juny em mudaré a Madrid.

Manté el contacte amb Puerto Rico?

Moltíssim. Si puc hi vaig quatre vegades a l'any. Hi tinc molts projecte allà, musicals, pedagògics, gairebé polítics.

Gairebé polítics?

Sí, no polítics en el sentit de la política institucional, sinó d'intentar canviar una mica com es veuen les arts al país perquè els estudiants no sempre tenen les oportunitats o la visió sobre el que poden fer.

Puerto Rico és una illa molt musical, amb arrels molt fortes.

Sí, molt fortes. I molt talent! La matèria primera és molt bona. El problema és que estudiants porto-riquenys marxen als Estats Units i no es plantegen anar-se'n a altres llocs, a Mèxic, a Espanya, a Itàlia... És més fàcil anar als Estats Units pel passaport. El que passa és que la seva visió d’un cantant d'òpera que surt del conservatori de Puerto Rico és més aviat fer La traviata, La Bohème... Jo intento explicar-los que hi ha més coses: música antiga, música coral, fer d’agent, ensenyar... Hi ha molts camins, no només cantar La traviata. Aquesta és la visió que estic intentant canviar. A més, la vida no és només guanyar un concurs o anar a un programa per a artistes joves.

En el seu cas, des de molt petit volia ser tenor, però patia per si al canviar la veu no seria de tenor.

Pregava! Als 8 anys vaig decidir ser cantant d'òpera. I el meu pare em va dir que havia d'esperar fins que em canviés la veu. Ell m'explicava que hi havia nens que els canviava la veu i era meravellós i d’altres que eren meravellosos de nens però que després no tenien veu. Li passava a gent del cor. Ell em va posar això al cap: "Hi ha la possibilitat que no pugui ser cantant". Volia ser tenor, però no sé per què. Realment, ser baríton o baix hauria sigut magnífic també, però volia ser tenor.

Es va enamorar d'algun tenor?

És que el meu pare i el meu avi per part espanyola són amants de l'òpera. Quan jo tenia 8 anys i vaig decidir que volia ser cantant d'òpera, l’avi em va enviar tota la seva col·lecció de discos de Plácido Domingo. Vaig escoltar totes les seves òperes, els seus Wagner, els seus Verdi, els seus Puccini, i el meu pare va comprar un CD de Di Stefano i de Corelli. O sigui, que era tenor, tenor, tenor entre cella i cella. Quan vaig tenir 15 anys, vaig anar supernerviós a la primera classe de cant: m’havien de dir si sí o si no. Era com un examen mèdic. I la professora, Soraya López, diu: "Tenor". Em va canviar la cara i ja em creia al Metropolitan. El meu pare i la meva mare estaven esperant-me al cotxe i els vaig dir: "Ja soc tenor!" Va ser una festa, una cosa exagerada. Poc sabia el treball que faltava. Faltava tot. Jo venia d'un cor, d’un veu blanquíssima, sense de vibrato. Però a mi m'agrada aquesta part de treballar i aprendre. Soc com un nerd, m'encanta estudiar l'òpera i tota la part dels assajos.