Josep Fontana i la identitat no essencialista de Catalunya
BarcelonaSeriós, poc amant dels protagonismes, ahir a Josep Fontana li va tocar aguantar elogis. I li va tocar presentar un llibre seu -una cosa a la qual sempre es resisteix- enmig d’una gran expectació. Sí, la història torna a convocar la gent. Quatre-centes persones omplien el hall del CCCB. A la tribuna, acompanyaven l’autor de La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (Eumo), del qual ja s’han venut 7.000 exemplars, Josep M. Salrach, Eva Serra, Joaquim Albareda, Borja de Riquer i Josep M. Muñoz. Un pòquer de còmplices de luxe. En l’atmosfera, a més, s’hi respiraven aromes de Ferran Soldevila, Jaume Vicens Vives i Pierre Vilar, els vells mestres d’un Fontana convertit, ara ell, en mestre i referent indiscutible.
I per què, tanta gent? Per què tant convenciment entre els presents d’estar davant un acte important, potser irrepetible? Doncs perquè el moment històric és decisiu, esclar, i perquè el llibre de Fontana és la síntesi exacta que demanava aquest moment. Calia que algú -i no algú qualsevol- expliqués que l’actual onada sobiranista ve de molt lluny i de molt endins, que és producte d’una imbricació no sempre fàcil de consciència social i identitat col·lectiva, entesa aquesta segona com a sentiment de drets i llibertats, de pactisme, de sobirania popular, de resistència a les imposicions... Una identitat que, segons De Riquer, respondria més “a la gastronomia que a la geologia”. És a dir, una identitat no de pedra picada, i per tant no essencialista, sinó de provatures i ingredients canviants, permeable a noves influències, adaptable a les realitats plurals de cada moment.
La veritat és que els presentadors, coralment, van fer obrir boca a un públic famolenc, assedegat. “La seva és una síntesi només a l’abast dels grans autors”, va engegar Muñoz, biògraf de Vicens Vives. “Li hem d’agrair la seva lliçó magistral”, va seguir el medievalista Salrach. Eva Serra, a qui Fontana va agrair haver-lo empès a acabar l’obra després de llegir-ne els primers dubitatius capítols, va remarcar la importància de donar sempre perspectiva europea i internacional al relat català i de no caure “en el parany del mite de la monarquia absoluta” suposadament modernitzadora. Joaquim Albareda, el gran expert del 1714, també va donar les gràcies per la rèplica a un altre mite directament emparentat amb el primer: “El del despotisme borbònic, que encara perdura en la historiografia espanyola; a tots els que som aquí ens veuen com a incorregibles filoaustriacistes”.
La nacionalització frustrada
Ja sobre l’època contemporània, De Riquer va fer constar la persistència -narrada per Fontana- del “projecte nacionalitzador espanyol als segles XIX i XX”, amb resultats contraproduents: “Accentuació de les diferències entre Catalunya i Espanya, escassíssima influència (malgrat els intents persistents) de la societat catalana sobre l’espanyola, i tossuderia de les classes populars catalanes a l’hora d’associar llibertats i continuïtat del país”.
Concentrat i impassible com sempre, Fontana, que als seus 83 anys acabats de fer manté una vitalitat intel·lectual envejable, va voler deixar clara una cosa: “He escrit un llibre adreçat als veïns del meu barri amb els quals aquests darrers anys he anat a les manifestacions”. No adreçat, en canvi, al públic espanyol: “No vull que es tradueixi al castellà perquè allí majoritàriament no s’entendria”.
Una voluntat que és coherent amb una de les tesis centrals de l’obra, consistent a remarcar els camins polítics, econòmics, socials i culturals divergents que al llarg dels segles -i la cosa és força anterior a la Guerra de Successió- han seguit la societat catalana i la castellana. “Davant de l’arrelada obertura catalana, la intolerància és el tret distintiu de la cultura castellana”, va dir, contundent i combatiu, un Fontana que no es va poder estar de citar el que va ser ministre d’Exteriors (1945-1953) de Franco, Alberto Martín-Artajo: “ Esta santa intransigencia es nuestra cruz y nuestra corona ”. I la nostra sort és tenir un mestre per explicar-nos que no som una essència.
