LLIBRES

L’art de desemmascarar tabús

Paula Bonet publica ‘La sed’, un periple literari i pictòric pel dolor, la soledat i la igualtat de gènere

Compromesa i apassionada, Paula Bonet (Vila-real, 1980) està decidida a arriscar-se per explorar noves facetes artístiques. Les il·lustracions lluminoses i preciosistes que la van portar vertiginosament a l’èxit en plena crisi han donat pas a noves creacions que reflecteixen les seves conviccions més profundes i contribueixen a visibilitzar les causes que la remouen per dins: “Vull donar veu tant al que em fa mal com al que em dóna plaer, perquè és el que em fa sentir viva”, afirma l’artista, que ja fa uns anys que viu a Barcelona.

¿Cómo se explica que no soporte yo ver, solo porque la vida no es la que pensaba sino otra?, ¡como si antes hubiera sabido lo que era! ¿Por qué el ver produce una desorganización tal? ” Amb aquesta cita de l’escriptora Clarice Lispector comencen les més de 300 pàgines de La sed (Lunwerg), el seu tercer llibre en solitari, que condueix el lector per situacions que la societat contemporània evita tractar. A través del dibuix, el gravat, l’oli i la literatura, mostra el patiment, el dolor, la soledat, i reivindica la igualtat de gènere. “Els últims temps he viscut experiències misògines que m’han fet despertar”, confessa. Ha substituït les coloristes il·lustracions del seu primer llibre, Qué hacer cuando en la pantalla aparece ‘The end’ (2014), per imatges crues, dures i amb una gamma cromàtica fosca. En realitat ha tornat als orígens, a les tècniques més imprevisibles amb què se sent còmoda i lliure. “El dibuix m’estava ofegant”, afirma.

Quan no en té prou amb la imatge per expressar-se, recorre a la literatura. La sed es pot llegir com un poema llarg i agre que parla de l’angoixa de la Teresa: “És una dona que no segueix un prototip estètic i que vol matar la càrrega que porta a sobre, igual que moltes altres dones, i que li impedeix avançar”, diu. Al principi el personatge apareix desdoblat en Lupe i Monique: “Ho faig per mostrar com som de polièdrics, perquè socialment se’ns exigeix que ens pronunciem d’una manera inamovible, que ens etiquetem, i que només puguem ser allò”, explica l’autora, i posteriorment les uneix per poder-se’n desprendre i superar les seves pors. Per a Bonet era de vital importància que no hi hagués gaires ornaments: “Tal com es mostra el personatge principal, amb els budells al sol, amb totes les seves mancances i defectes, amb alguna virtut, però sense cap filtre”, argumenta.

La sed és un homenatge no explícit a una sèrie d’autores o “mares”, com les anomena ella, que la van inspirar per la seva capacitat de “treure’s la màscara i parlar des d’un jo molt cru, de tractar temes com la masturbació femenina o el fet de rebutjar un fill després de parir”. Són la mateixa Lispector, Anne Sexton, Sylvia Plath o Virginia Woolf. Apareixen a través de la ficció “representades en pensaments i accions de la Teresa, en la idea del suïcidi, i en com he decidit relacionar-me amb la meva obra, imitant la intenció d’aquestes dones”, diu.

Viure la desigualtat

El seu objectiu és defensar un jo que es vulgui desfer de totes les imposicions socials que condicionen el comportament de les dones. “Durant molts anys he sigut víctima del sistema. Abans pensava que la igualtat existia, però des que tinc una presència més publica he començat a viure la desigualtat”, reflexiona.

La Teresa representa “un personatge cru, vulnerable, que s’equivoca, però que, a pesar de saber que serà dur, s’oblida de la por i s’enfronta al moment pel qual ha de passar”, afegeix. Bonet reivindica la soledat i el dolor davant una societat immersa en “una felicitat superficial”: “El dolor és un sentiment normal i si l’ignorem passem a viure en una mentida. Per què sempre esquivem la soledat? Per què ens entestem a transformar-nos en el que el context vol que siguem?”, es planteja. El llibre mostra l’obscuritat del patiment i la renúncia, però també la llum resultant de les respostes a la dificultat: la valentia, la superació, i l’acceptació de l’error i la por.

Malgrat un gir estètic evident, l’artista defensa que no hi ha una nova Paula Bonet a La sed, perquè no trenca amb les obres anteriors, sinó només amb les concepcions socials que marquen negativament la percepció que es té de la figura femenina. La sed no anul·la ni contradiu The end. De fet, afirma que ella és molt present en els dos llibres perquè el seu contingut és més proper del que sembla: “La gent no ha entès The end, s’ha quedat amb la lectura superficial dels dibuixos preciosistes. I potser per això ha funcionat tan bé”. Després de pair l’èxit de La sed i seguint la seva set de reptes, aviat encararà els dos projectes que té entre mans, un dels quals és un llibre sobre el xilè Roberto Bolaño amb l’artista Aitor Saraiba.