Cinema

Mauro Herce, el pintor de la llum del cinema 'indie'

El director de fotografia de 'Longa noite' acaba de ser nominat als Goya per 'O que arde'

Fa quatre anys el barceloní Mauro Herce va dirigir Dead slow ahead, un documental amb aires de film de terror sobre la vida a bord d’un vaixell de càrrega. Va ser la producció catalana més guardonada del 2015, amb premis en festivals com Locarno, Las Palmas, el SXSW, Gijón, Sevilla i el Doclisboa, entre d’altres. Tanmateix, ni els Goya ni els Gaudí van fer-li cas; tot i les crítiques entusiastes, Herce semblava condemnat als marges, sempre lluny dels focus de la indústria. Però hi ha símptomes que la situació està canviant, sobretot gràcies a la seva faceta com a director de fotografia, que dilluns van reconèixer els acadèmics espanyols nominant el seu treball a la magnètica O que arde, d’Oliver Laxe. Herce s’ho pren amb humor: "La indústria sempre havia intentat invisibilitzar el tipus de cinema que faig, però com que ens resistim a desaparèixer, ara han decidit integrar-nos. Al cap i la fi, no som una amenaça".

Com a director, Herce també està d’enhorabona: acaba de guanyar un premi a Gijón per Lonely rivers, un curt que ha muntat amb escenes que havia rodat al karaoke del vaixell de Dead slow ahead però que no encaixaven a la pel·lícula. "Acabo parlant del mateix, de la solitud i la condició humana, però des d’un lloc oposat –explica–. Si Dead slow ahead era una mena de pel·lícula de ciència-ficció en la tradició del documental etnogràfic, el curt és gairebé un musical". Aquest dijous, a més, arriba als cinemes el film d’Eloy Enciso Longa noite, també amb Herce il·luminant les seves imatges belles i espectrals. Es tracta un retrat de la Galícia de postguerra construït a partir de textos d’autors de l’època, molts dels quals exiliats, però també de memòries de persones que van patir en la pròpia pell la repressió franquista. És l’última d’una sèrie de pel·lícules atrevides i personals que han convertit Herce en el director de fotografia de referència d’un cert cinema indie decidit a escapar de les convencions de la indústria.

Crítica de 'Longa noite': Eloy Enciso s'endinsa en la nit franquista que no s'acaba

Ell reconeix, però, que ha acabat dirigint la seva carrera cap a aquest cinema "de manera inconscient", en part gràcies a "la gran família d’amics i cineastes" que va forjar a l’Escuela de San Antonio de los Baños, a Cuba, i que porten anys treballant en les pel·lícules dels altres. En aquell grup hi havia Enciso, que ja el va reclutar per a les seves dues pel·lícules anteriors, Pic-nic i Arraianos. "Tenim una relació que va més enllà de la feina, som com dos germans o potser com un vell matrimoni", diu Enciso sobre el seu amic. "I potser ens entenem tan bé perquè, tot i que som molt rigorosos, també ens agrada molt no repetir-nos i provar coses noves".

Filmant a capes

Aquesta inquietud està probablement relacionada amb la formació pictòrica d’Herce, que abans del cinema va estudiar enginyeria i belles arts. "Vaig pintar molts anys, m’agradava molt, però ho vaig deixar perquè passar moltes hores sol pintant em provocava un estat de malenconia que no em feia cap bé". Al director de Dead slow ahead li han dit sovint que la seva manera de filmar és de pintor. "Parteixo d’una imatge base i un esquema de llums que tinc al cap i, després, vaig fent un treball d’il·luminació a capes, molt artesanal, transformant la imatge com si fos un pintor", explica. Però la pràctica no sempre permet aplicar la teoria i Herce reconeix que de vegades treballa en condicions tan exigents que no té temps d’il·luminar. "Aleshores el meu treball s’enfoca cap a la composició, que també m’obsessiona des de fa petit: sempre he tingut una relació molt intensa amb les imatges acotades, fins al punt de provocar-me una mena de trànsit hipnòtic", comenta.

Ara que el seu nom comença a sonar en els despatxos de les grans productores, Herce reitera que se sent còmode en els projectes petits. "A les grans produccions sempre hi ha molta por en els equips –assegura–. Això inhibeix la col·laboració i les idees no flueixen. A més, s’imposa la lògica de fer més perquè tens més recursos i això és un error. A Espanya, el cinema industrial està sobreil·luminat i no per estar més il·luminada una imatge serà millor. A França, en canvi, les imatges fosques estan més acceptades".