Quin Plensa volem?

L’escultura de l’artista al Palau de la Música reobre el debat sobre la instal·lació d’un cap gegantí a Barcelona

Carmela, l’obra més destacada de l’exposició que el Palau de la Música dedica a Jaume Plensa, representa una adolescent en el trànsit de deixar de ser una nena i convertir-se en una dona adulta. La seva expressió és dolça. Però sobre aquesta escultura ha recaigut una responsabilitat molt feixuga: ha fet revifar el debat sobre la conveniència que Barcelona tingui una gran escultura pública de l’etapa més recent de l’artista. A la capital catalana ja n’hi ha quatre, però són dels anys 80 i 90, quan la figura humana encara no tenia un paper tan rellevant en la seva obra. El canvi de govern a l’Ajuntament de Barcelona havia enterrat la demanda d’una escultura icònica que l’alcalde Trias va fer a Plensa el 2014, i la intel·ligència amb què l’artista ha instal·lat Carmela ha fet sorgir una campanya de recollida de firmes online, malgrat que ahir a la tarda només s’hi havien sumat 400 persones.

El debat barceloní a l’entorn de l’obra de Jaume Plensa, un dels artistes catalans amb més projecció internacional, ara té una nova premissa i es mou entre l’encàrrec que li va fer Trias, que va resoldre amb el projecte d’un cap gegantí d’una altra adolescent de 52 metres de malla d’acer pensat per a l’espigó del Gas, i Carmela, que té unes dimensions més humanes, de 4,5 metres.

Plensa al Reina Sofía

El director del Museu de Tampa (Florida), Michael Tomor, va anunciar fa pocs dies que la institució es queda una de les obres de l’exposició que dedica a Plensa fins al 15 de maig, la monumental Laura with Bun, i que espera que al llarg dels anys es converteixi en “la marca” del museu. En canvi, es preveu que el procés de l’obra barcelonina sigui més difícil. Amb tot, hi ha una notícia positiva pel que fa a la presència de l’obra de Plensa a l’Estat: fonts del Museu Reina Sofia afirmen que el centre d’art li dedicarà el 2018 l’exposició inclosa en la concessió del premi Velázquez 2013. El subdirector del museu, João Fernandes, ja treballa en el projecte, que es podrà veure al Palacio de Cristal, on Plensa ja va exposar l’any 2000. Les mateixes fonts expliquen que està previst que, coincidint amb aquesta exposició, el Macba n’hi dediqui una altra a La Capella. Estava previst que fos així durant el mandat de Bartomeu Marí. Ara fonts del Macba no confirmen la data, però sí que la mostra de Plensa és un dels projectes que el director actual, Ferran Barenblit, té damunt la taula.

Una obra molt ben rebuda

El rebombori de la presentació s’ha apaivagat i Carmela només rep les visites indiscretes dels turistes que s’aturen a fotografiar-la. Als veïns els va seduir des del primer moment. “És molt bonica i dóna molt joc a l’espai. I també és útil, perquè la gent hi pot seure”, afirma Gessamí Catafau, la propietària de la llibreria que hi ha davant el Palau de la Música. La resposta dels comerciants és unànime: voldrien que es quedés. Només hi ha una petita queixa: la propietària d’un altre establiment diu que l’escultura treu “una mica de llum” al seu local.

Pel que fa a l’afluència de públic a la zona, que amb el Palau ja és molt nombrosa, aquests comerciants no han notat que Carmela n’hagi portat molt més. “No crec que hi hagi més gent, sinó que la que hi ha habitualment es queda i s’asseu a l’escultura”, diu aquesta mateixa dona. “He vist força gent fent-li fotografies i he recomanat a alguns amics que vinguin a veure-la”, diu a una altra treballadora. Tot i així, esbrinar si l’obra s’ha convertit en un nou imant turístic no és fàcil, perquè la instal·lació de l’escultura ha coincidit amb el començament de la temporada turística.

El Palau no pot assumir el cost de l'escultura

L’exposició de Plensa forma part de la iniciativa que el Palau va engegar fa quatre anys per fer dialogar l’edifici de Domènech i Montaner amb l’art contemporani, de la qual han sorgit mostres d’Antoni Tàpies, Joan Miró, Bill Viola, Eulàlia Valldosera i Louise Bourgeois, i n’hi ha de previstes de Kiki Smith i Pandemonia. Però la possibilitat que Carmela es quedi a la ciutat no depèn de la institució i tampoc no han volgut suplir l’encàrrec de Xavier Trias.

“Fa dos anys vaig trucar a l’estudi del Jaume i el va sorprendre molt que una institució musical s’interessés per l’escultura. Ens cedeix temporalment les escultures gratuïtament. Nosaltres només ens fem càrrec d’assegurar-les, del transport i de la ubicació. Ha sigut molt generós”, explica Víctor García de Gomar, director artístic adjunt del Palau. Però l’èxit de Carmela no implica que el Palau la vulgui adquirir. “No tenim capacitat econòmica per afrontar-ho nosaltres sols. Hauria de ser una altra institució que ho reclamés o que ens demanés que comencéssim una campanya per recollir diners. De moment hem fet una pregunta al ciutadà i, segons com es posicioni, respondrem”, diu García de Gomar.

La nova política d’art públic

En el cas que Carmela es quedés de manera permanent al seu emplaçament actual, tant si la comprés una institució privada com pública, l’obra hauria de passar pel Consell Assessor d’Art Públic de Barcelona, un ens que l’Ajuntament està refundant i el veredicte del qual no és vinculant. Resoldrà els casos pendents, com el de l’escultura de Plensa al litoral, i es crearan protocols per analitzar les nombroses sol·licituds que rep el consistori.

La comissionada de Cultura de l’Ajuntament, Berta Sureda, assegura que al seu departament “no hi ha cap petició” sobre l’obra de Plensa al litoral i que desconeix si el projecte està al departament d’Urbanisme. Fonts d’aquest departament afirmen que “quan va arribar el nou govern municipal no hi havia cap projecte sobre la taula”, que en tenen coneixement només a través de la premsa, “que no hi ha cap partida pressupostària assignada” i que per tirar-lo endavant, arran del seu impacte, caldria “encetar un diàleg amb diferents sectors de la ciutat, entre els quals el cultural”. Segons Sureda, l’avaluació de l’impacte de les futures obres d’art públic serà “global” i es tindrà en compte que el seu contingut estigui relacionat amb “prioritats de govern” com “la visibilització de la dona i de les classes treballadores”.

Finançament privat

Plensa va donar a la ciutat el projecte del gran cap del litoral, que es finançaria amb capital privat. Hi havia dos coneguts empresaris que feien de pont entre l’Ajuntament i la societat civil per aconseguir els diners necessaris per realitzar-lo, més de 32 milions d’euros. Amb tot, en aquests aspectes també hi ha diferents versions, ja que hi ha fonts que afirmen que s’han fet els estudis d’onatge, ombra i vent necessaris però que encara no se n’ha calculat el cost. En qualsevol cas, durant el mandat de Trias tampoc no es van fer perquè no es va considerar adequat en un moment d’austeritat.

L’encàrrec de Trias a l’artista i el projecte de la peça, que no s’ha fet públic, van centrar el passat debat del cicle de l’Icub Valor!, titulat Escultura a l’horitzó: skylines ideològics de Barcelona, en què van participar la historiadora de l’art i comissària Gloria Moure, l’antropòleg Matteo Guidi i la professora de geografia humana de la UB i membre del Consell Assessor d’Art Públic de Barcelona Núria Benach. Van defensar la idea del paisatge públic com a “bé comú”, van posar l’accent en el diàleg amb el context i van donar prioritat als processos participatius dels quals sorgeix una obra pública i no a l’obra mateixa. En aquest sentit, Plensa ha creat obres monumentals amb la ciutadania, com Dream, a Sutton (Regne Unit).

2002-2015: obres d’art públic de Jaume Plensa en cinc ciutats d’arreu del món

Jerusalem

Pont de llum està ubicat al cor de Jerusalem. La llum s’eleva amb l’objectiu d’unir la terra i el cel. També representa un punt de trobada al voltant d’una font d’energia.

Londres

Alenar és un con de vidre i metall que ret homenatge als periodistes que moren fent la seva feina. Està ubicat a la seu de la BBC i s’il·lumina cada dia a partir de les deu del vespre.

Tòquio

Roots és al jardí d’un gratacel de Tòquio: les lletres de vuit alfabets amb què està feta evoquen la unió utòpica entre les persones sense que cadascuna perdi la identitat.

Chicago

La Crown fountain és una obra pública crucial en la carrera de Plensa i una de les seves peces més conegudes. Té previst renovar les filmacions dels ciutadans que hi apareixen.

Rio de Janeiro

Aquesta peça estava a la platja de Botafogo de Rio de Janeiro i era un homenatge als habitants de la ciutat i una crida a fer-los somiar. Es titula Mirar en els meus somnis.

Venècia

Una noia beneïda per una mà feta també amb diversos alfabets: Plensa va escenificar dins la passada Biennal de Venècia una benedicció ecumènica a San Giorgio Maggiore.

Més continguts de