TEATRE

Quina volada de La Calòrica!

‘Els ocells’ SALA BECKETT 9 DE MAIG

Els últims espectacles de La Calòrica ( Sobre el fenomen de les feines de merda, Fairfly ) tenien un notable component sociopolític que a Els ocells esclata amb majúscula intensitat i desaforada conya. Els de La Calòrica han agafat aquest cop la comèdia d’Aristòfanes del mateix títol com a referent argumental i fins i tot estètic per denunciar l’ou de la serp que nia al món occidental i amenaça el sistema democràtic. Un espectacle amb una estètica, unes maneres interpretatives i una temàtica que em remeten a aquells anys en què somiàvem en assolir aquesta democràcia ara per ara un xic devaluada.

La parella que fuig d’un món sòrdid, brut i injust a la recerca d’un altre d’amable, just i afable són exactament com els protagonistes de l’obra d’Aristòfanes. I com aquells, es trobaran amb un parell d’ocells que viuen feliços malgrat que el éssers humans els cacin per menjar o per plaer. Per canviar les coses, l’humà està disposat a convertir-se en ocell i a liderar un nou món aeri, als núvols, on els humans no podran accedir mai. Metàfora, analogia, paràbola, diguin-li com vulguin, però el nou món serà el món d’un cabdill que reproduirà tots els mals de la societat que havien deixat. També aquí hi arribaran les forces econòmiques per fer inversions, i les espirituals, que veuen en els ocellets uns joguets sexuals d’allò mes atractius. Fins i tot el capitalisme, amb lluents pantalons daurats, s’excusarà per com s’han tergiversat les seves bones intencions en un fantàstic monòleg de Xavi Francés.

La direcció d’Israel Solà apunta cap a una mena de cabaret amb alguna cançó on l’exageració és consubstancial tant a l’argument de Joan Yago com al vestuari d’Albert Pascual. Al final, una tragicomèdia que, sense ser del tot rodona, ofereix un treball de conjunt molt estimable que ratifica la qualitat dels projectes de la companyia.

Més continguts de