Seward celebra 10 anys d’una idea amb 10 concerts (i un sopar)

Barcelona“Fa deu anys Seward no era ni una idea”, recorda Adriano Galante, veu, guitarra i banjo d’un grup barceloní que és qualsevol cosa menys convencional. Eren uns músics que es coneixien de tocar a les What The Fuck!, les jam sessions que organitzava el club Jamboree de Barcelona els dilluns. I un dia, el 25 de gener del 2010, aquella no idea va començar a fer-se idea.

“Volíem tocar, però no sabíem gaire què volíem tocar”, diu Galante. Aquell era el camí: viure la música i no tant pensar-la. És això el que ha convertit Seward en una experiència sempre sorprenent, en una cruïlla vivíssima de bagatges diversos i, no menys important, en una manera de ser músic i de moure’s buscant la dignitat professional.

Per celebrar el desè aniversari, Seward han muntat una festa especial que comença avui a l’Espai Jove Boca Nord i acabarà el 25 de gener a la sala VOL del Poblenou. Tot plegat seran deu concerts i un sopar en onze espais diferents de Barcelona i l’Hospitalet de Llobregat. “Crec que mostrarem gairebé totes les cares de Seward; almenys les més representatives d’aquests deu anys”, diu Galante. Hi haurà el format acústic, la improvisació més lliure, una nit de hip-hop amb micro obert, música per a la projecció de la pel·lícula Blade runner, un discofòrum amb música comentada, l’estrena del projecte Cachete... i, finalment, la presentació del que serà el nou disc de Seward, el cinquè d’una banda amb un nucli fundacional format per Galante, Juan R. Berbín (percussió) i Pablo Schvarzman (guitarra) i una llarga llista de còmplices com ara Marcel·lí Bayer, Meritxell Neddermann, Jordi Matas i Martín Leiton, entre molts d’altres. “Som més un col·lectiu que una formació tancada”, confirma Berbín.

Els espais, els músics convidats i la naturalesa dels concerts de l’aniversari són com un mapa de la Barcelona musical més activa i compromesa tant amb l’entorn social com amb la realitat artística. Per exemple, són grup resident a l’Ateneu Popular de 9 Barris, i té tot el sentit perquè representa un model de gestió comunitària que té molt a veure amb un grup que va decidir fer les coses a la seva manera i sense fugir d’estudi davant qüestions com les condicions laborals dels músics (formen part del Sindicat de Músics Activistes de Catalunya) i la llibertat d’expressió (van participar en els concerts No Callarem).

“El canvi ve des d’aquí, d’assumir que la feina de músic és una professió i que has de dignificar-la i lluitar per ella”, assegura Berbín. Això els va dur a qüestionar les inèrcies més tòxiques de la indústria musical i a entendre que l’art no ha de ser necessàriament una bombolla aïllada dels conflictes del dia a dia. “Vam treballar molts anys amb un mànager anglès que vivia a Londres. Teníem la cosa aquesta de músics petits que pensen que tot és millor fora -explica Galante-. Però vam veure que volíem fer les coses d’una altra manera. I va ser un alliberament brutal. No tenim res a amagar, ni hem de fer cap concert per obligació per aconseguir una gira; les coses passen quan cultives relacions amb les persones”. Ha sigut un procés més lent, al marge de plataformes de streaming, perseguint una relació més justa amb el món digital i trobant una via lliure de les pressions de les marques. I se n’han sortit.

Per a Seward és important viure la música en espais on puguin sentir que formen part d’alguna cosa. “Hem estat en festivals on ets allà com si fossis una ampolla de cervesa, on no passa res. Tampoc ens interessa fer una gira de trenta concerts en trenta dies en trenta ciutats diferents, no té cap sentit. Els grups haurien de plantejar-se sortir de la roda disc-gira-disc. Nosaltres ens estimem més passar temps en un lloc i teixir relacions amb comunitats per fer coses”, diu Galante.