Woody Allen: “Probablement em moriré en un plató dirigint”

Sant SebastiàL’última vegada que Woody Allen (Nova York, 1935) va concedir una roda de premsa va ser al Festival de Canes del 2016, quan va presentar-hi Café Society. Des d’aleshores han passat tantes coses -entre d’altres, les acusacions de Dylan Farrow contra el director, el #MeToo, la demonització de la seva figura i la renúncia d’Amazon a estrenar la seva última pel·lícula, Día lluvioso en Nueva York- que aquest dimarts una gran expectació ha envoltat la presentació del rodatge del seu pròxim treball, que es filmarà a Sant Sebastià a partir d'aquest dimecres.

Allen ja no és aquell cineasta reverenciat i intocable de fa uns anys, el director amb qui tothom volia treballar, sinó una figura vilipendiada al seu país de qui els seus antics actors abominen i que té dificultats per finançar els seus projectes. És això, i no els seus 83 anys, el que fa que la primera pregunta de la roda de premsa sigui, directament, si en els últims temps ha pensat en tirar la tovallola. “No, de cap manera -afirma Allen-. No he pensat mai en retirar-me. Potser ho faré algun dia, però la meva filosofia sempre ha sigut estar centrar en la feina sense que importi res més, ni la política ni la salut ni la meva vida personal. I probablement em moriré en un plató dirigint una pel·lícula”.

De Woody Allen ja no convé esperar que emeti cap opinió sobre el #MeToo, potser perquè no vol tornar a relliscar i dir, com va fer en el passat, que se sent “trist per Harvey Weinstein” o que en realitat ell hauria de ser “la imatge del #MeToo”. Avui dia els temes més delicats se’ls espolsa amb elegància: “Treballo set dies a la setmana i no tinc temps de pensar en moviments polítics ni socials, només en les relacions humanes”. L’Allen del 2019, a més, té problemes d’audició: confon algunes paraules -pintxo per préssec, per exemple- i sovint s’encalla amb la traducció simultània i demana repeticions de les preguntes. Però també pot ser una estratègia per fugir d’estudi: quan li pregunten pels actors de les seves pel·lícules que han renegat públicament d’ell (la llista és llarga i no para de créixer), el director es limita a repartir elogis per a tots els intèrprets amb els quals ha col·laborat: “Soc el producte dels meus actors. Jo els dono molta llibertat i espai per a la improvisació i ells sempre em fan quedar bé. I al final jo m’emporto el mèrit, però en realitat és seu”.

En qualsevol cas, l’excusa era parlar de la pròxima pel·lícula del director, que encara no té títol. Es filmarà a Sant Sebastià i els seus voltants i la produeix Mediapro. “Té un pressupost que al Woody li sembla baix i a mi alt -diu Jaume Roures-, però al final ens acabarem entenent, com sempre”. Amb Roures i Allen també hi havia quatre intèrprets del film: Elena Anaya, Gina Gershon, Wallace Shawn i Sergi López. “Quan el Jaume m’ho va proposar em vaig quedar garratibat -explica l’actor vilanoví-. Que Woody Allen vulgui treballar amb algú com jo, que tinc un anglès tan relatiu, és una gran sort”.

López i la resta d’intèrprets no han revelat cap detall de l’argument, que gira al voltant d’una parella nord-americana que visita el festival de cinema de Sant Sebastià i queda fascinada amb la ciutat i el paisatge basc. “Jo vaig debutar en el cinema amb el Woody [a Manhattan (1979)], així que tornar a treballar amb ell sempre és un plaer”, ha comentat Shawn, el veterà actor conegut per fer de Vizzini a La princesa promesa. Però treballar en un film d’Allen avui dia implica exposar-se a moltes crítiques, sobretot als Estats Units. Qui més conscient semblava de la situació era Gershon: “El meu país viu un moment molt boig, però crec que s’ha d’examinar cada situació. Jo, personalment, estic molt contenta d’estar aquí”. Tampoc Anaya sembla aliena a la polèmica que envolta la figura d’Allen. “Jo crec en la justícia. Soc responsable de la meva carrera i he decidit apostar per Woody Allen -subratlla l’actriu-. A més, el guió és una de les històries més boniques que he llegit mai”.

Homenatge al cinema i els festivals

Ambientada com està en un festival de cinema, la pel·lícula inclourà, segons el director, “homenatges al cinema i als festivals”. Allen ha explicat que no ha sigut mai el típic cinèfil forjat en festivals. “Quan era jove m’agradava llegir sobre els festivals de cinema, sobretot de Venècia i Canes, però quan em vaig convertir en director no volia anar-hi. Per a mi hi ha massa gent i soroll. Manhattan, per exemple, va anar a Canes, però vaig enviar Mariel Hemingway a presentar-la. Amb el temps vaig acabar acceptant les invitacions perquè em tracten molt bé i a la meva dona li agrada anar-hi. I jo faig el que calgui perquè ella estigui contenta”, diu Allen.