Adéu a Ornette Coleman, l’home que va capgirar el jazz

BarcelonaElegant de mena, amable en el tracte, delicat movent els dits pel saxo, etern cercador del gaudi en l’aventura i d’una música que no el fes sentir culpable. I, alhora, un home decidit a capgirar tot el que representés una dominació. Aquest és el perfil d’Ornette Coleman, el pioner del free jazz, que va morir ahir amb 85 anys a Nova York a causa d’una aturada cardíaca.

Nascut el 9 de març del 1930 a Fort Worth, en un estat de Texas on era explícitament vigent la segregació racial, Coleman va començar a tocar el saxo amb 14 anys esperonat per la mare, i en aquells primers contactes amb l’instrument va intuir que les regles existien per trencar-les. El saxo alt va ser la seva arma en un combat obert contra les convencions. El primer gran assalt d’aquest combat que havia de redefinir el futur del jazz va ser el disc The shape of jazz to come (1959), que va enregistrar a Nova York amb Don Cherry, Charlie Haden i Billy Higgins, un quartet sense piano que va deixar per a la història una peça que explica també la necessitat de Coleman d’entendre les emocions més profundes: Lonely woman, un tema que va compondre després de veure una pintura d’una dona que tenia tot el que una persona pot desitjar però la mirada de la qual era la més trista i solitària del món.

Abans d’això, Coleman havia tocat blues i bebop, i havia viscut a Nova Orleans i Los Angeles, escales prèvies a la seva arriba a Nova York i al fitxatge per Atlantic.

“Sent negre i descendent d’esclaus, no tinc ni idea de quina era la meva llengua original”, deia Coleman. En comptes de frustrar-se, va decidir crear un llenguatge propi mitjançant la música: el free jazz. La voluntat formal era fer una esmena a la totalitat al sistema harmònic occidental, i crear a partir d’unes línies melòdiques alliberades de rodes d’acords predeterminades. Però anava molt més enllà.

El crit de l’emancipació

El free jazz, més que un rampell de rebel·lia, va ser un cop de puny contundent amb el propòsit de recuperar el relat de la història. Com explica el pianista Agustí Fernández, músics com Ornette Coleman consideraven que “el jazz s’havia adulterat i que havia perdut l’essència”, i reivindicaven que les seves arrels eren “el blues, els crits, l’espontaneïtat, tot el contrari del que es feia en aquells anys”. És a dir, es tractava de construir el present a partir del seu passat i alliberar-se de tot el que era imposició. Calia prendre consciència de la història afroamericana i projectar-la cap al futur. A això hi va contribuir decisivament Coleman en uns anys -finals dels 50 i principis dels 60- en què la música va acompanyar, va explicar i va participar de la lluita pels drets civils construint un relat cultural que desafiava els discursos dominants.

Sí, l’aportació de Coleman es pot analitzar exclusivament en termes musicals, però el context social i polític aporta la magnitud exacta del que va significar aquell alliberament harmònic. Ho van entendre així John Coltrane i Miles Davis, per exemple, que van saber veure que la música no ha de ser una cosa aïllada i desconnectada de la realitat sinó que ha de formar part de la realitat, construir-la. I fer-ho amb llibertat.

El punt de no retorn el va marcar Free jazz: a collective improvisation, gairebé quaranta minuts enregistrats el 21 de desembre del 1960. El títol ho diu tot. És l’acta fundacional del free jazz i el fruit d’una feina col·lectiva, la de dos quartets irrepetibles: Coleman, Don Cherry, Scott LaFaro i Billy Higgins, d’una banda, i Eric Dolphy, Freddie Hubbard, Charlie Haden i Ed Blackwell, de l’altra. La part més conservadora del jazz, tant músics com crítics, va reaccionar amb vehemència, i va ridiculitzar Coleman, que, contrariat per la resposta, pràcticament va desaparèixer de l’escena. Quan hi va tornar, altres músics ja havien assumit com a propi l’atreviment, i a mitjans dels 60 Coleman va seguir ampliant els límits, no tan sols del jazz. Conseqüent amb la idea d’esvair les fronteres entre jazz, clàssica i música popular, va compartir amb la London Symphony Orchestra Skies of America (1972), va implicar els Master Musicians of Jajouka marroquins en una peça de Dancing in your head (1977), va col·laborar amb el guitarrista Pat Metheny i va continuar la seva investigació sense descans, tant a l’estudi de gravació com en directe.

En els últims anys, encara inquiet, va publicar el disc en directe Sound grammar (2006), en què rellegia composicions antigues que tornaven a sonar amb la frescor de la novetat i que va ser premiat amb un Grammy i un Pulitzer.