L'àlbum de fotografies d'una escola republicana "amagat" a l'Arxiu

Barcelona"A Emiliana Vinyas, vídua d'Ignasi Iglésias. Testimoni de fidelitat a l'esperit humaníssim del gran dramaturg i d'afecte a vós". És la dedicatòria que apareix en un àlbum de fotografies que durant dècades ha passat inadvertit en una de les 17 caixes del Fons Ignasi Iglésias que es conserven a l'Arxiu Històric de Barcelona. La data a peu de pàgina és el 5 de gener del 1935, però les fotografies es podrien haver fet entre 1931 i 1934. "Estàvem buscant documentació per fer el llibre Ignasi Iglésias (1871-1928). La vigència d'un mite oblidat i el vam trobar: era d'una gran delicadesa, amb la coberta d'arpillera de sac, brodada i lligada amb cintes de la senyera", explica el fotògraf Xavier de la Cruz. A dins, en diferents cartolines, hi havia les fotografies de tot d'infants que van estudiar a l'escola Ignasi Iglésias durant la II República. "Em van caure les llàgrimes", diu el fotògraf i investigador del Centre d'Estudis Ignasi Iglésias del barri de Sant Andreu. En part, perquè el seu pare, Benet de la Cruz, va estudiar-hi i és un dels infants que apareixen en una de les imatges.

De la Cruz creu que l'àlbum devia ser un regal de Reis. El fotògraf i l'historiador Pau Vinyes estan convençuts que les últimes fotografies, les més grans, les va fer Margaret Michaelis (Dziedzice, Polònia, 1902 - Melbourne, Austràlia, 1985). Tanmateix, no ho poden afirmar perquè no n'hi ha cap prova documental. Dolors Rodríguez Roig, historiadora de l'art i comissària de l'exposició Margaret Michaelis. Cinc dies pel Barri Xino, que es va veure l'any passat a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona, té alguns dubtes sobre l'autoria de les fotografies perquè Michaelis, que va emigrar a Austràlia, sempre conservava una còpia dels seus treballs –ara són a la National Gallery d'Austràlia– i no n'hi ha cap de l'escola. "Tenen un repte molt interessant i complicat perquè crec que és un àlbum amb moltes autories; n'hi ha algunes que em recorden molt Gabriel Casas i n'hi ha tres que podrien ser de Michaelis, però no ho afirmaria amb certesa –diu Roig–. Hi ha moltes mirades i diferents càmeres, no es pot descartar res".

Sigui com sigui, les fotografies, que ara estan exposades a l'escola Ignasi Iglésias, les va fer algun fotògraf professional. Són molt acurades, totes tenen una descripció al darrere. La majoria són exteriors, amb infants fent classe al jardí i fent una rotllana al voltant del mestre, cuidant l'hort o jugant a bàsquet. En el revers es pot llegir: "Funció de titelles", "Classes de pàrvuls a ple aire", "Grau de nois, mestre sr. Sedó"... "Creiem que aquest àlbum va estar amagat o fora de consulta durant molts anys, ja que les anotacions tan acurades podrien ser una prova acusatòria", opina De la Cruz. Els franquistes consideraven que els mestres que havien col·laborat amb la República eren desafectes al règim i van ser depurats i castigats.

L'àlbum estava en una caixa entre fotografies d'actors i d'escenes de teatre i formava part de la segona donació que va fer Emiliana, la vídua d'Ignasi Iglésias. La primera la va fer el 1930, quan encara era viva i feia dos anys que havia mort Iglésias. La segona es va fer el 1942, en ple franquisme, després de la mort d'Emiliana.

Iglésias va treballar a l'arxiu

No és gaire estrany que l'àlbum fos a l'arxiu. La dificultat per estrenar noves obres teatrals i les consegüents estretors econòmiques que patia Ignasi Iglésias, un dels autors cabdals per entendre el teatre del Modernisme i d'una època com del tombant del segle XIX al segle XX, el van empènyer a treballar com a funcionari municipal en els darrers anys de la seva vida. Va treballar a l’Arxiu Històric de la Ciutat, quan la Casa de l’Ardiaca feia les primeres passes sota la direcció d’Agustí Duran i Sanpere. "Iglésias era molt amic de Duran i Sanpere, i aquest últim era molt conscient de com es castigava els qui havien col·laborat amb la II República; per això és probable que Duran i Sanpere amagués l'àlbum", diu De la Cruz. El 1936 Sanpere era el responsable de la Secció d'Arxius del Servei del Patrimoni Històric, Artístic i Científic de la Generalitat i, durant la Guerra Civil, va assumir la responsabilitat de protegir el patrimoni documental català. Amb la victòria franquista va ser depurat, però va poder tornar a l'Arxiu com a responsable. L'arxiver vivia al pis de baix de la Casa Ardiaca i durant la dictadura tenia cura d'una bústia on es deixaven documents clandestins i els amagava en una sala que va anomenar infern.

L'escola Ignasi Iglésias va ser inaugurada el 17 de desembre del 1931 i es va convertir en la quarta institució educativa a l'aire lliure de l'Ajuntament de Barcelona. El consistori, un any abans, havia comprat la masia de les Carasses, propietat de Valentí Iglésias. La compra va ser possible en part gràcies als diners recaptats pels Amics d'Ignasi Iglésias, els quals volien fer un monument al poeta i dramaturg mort el 9 d'octubre del 1928. A les seves aules es feien classes en català i es barrejaven nens i nenes. Com altres escoles creades en plena II República, posava l’accent en el desenvolupament integral de l’alumnat, tant des del punt de vista físic, com social, intel·lectual i artístic. Les activitats pedagògiques centrals eren la vida social, la biblioteca, la ciutat, la natura, la música... El 1939 molts dels seu mestres van ser depurats.

Michaelis, l'autora de les fotografies?

Aquell 1934, quan es van fer les fotografies, Michaelis era a Barcelona fent diferents reportatges per al Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània (GATCPAC). Des de l'escola Ignasi Iglésias es pot fotografiar la Casa Bloc, un edifici d’habitatges del GATPAC creat amb l’objectiu d’allotjar les famílies més humils amb una nova arquitectura de qualitat. La Casa Bloc s'havia començat a construir el 1933 i Michaelis tenia l'encàrrec de fotografiar-la. "Les fotografies tenen l'estil de Michaelis, la sensibilitat, la proximitat, són també fetes amb una Leika i utilitza la mateixa mida, 13x18", diu Vinyes. Historiador i fotògraf han contrastat les imatges que es van poder veure a l'Arxiu amb les de l'escola i asseguren que hi ha moltes similituds. "He fer recerca a l'arxiu de l'escola i no he trobat cap rebut, segurament va ser un regal, i també les he contrastat amb les imatges d'altres fotògrafs del moment, com Gabriel Casas, i no tenen res a veure; tenen la proximitat i la sensibilitat de Michaelis", afegeix Vinyes.