‘Alcaldessa’, la força de mostrar els dubtes i les contradiccions

BarcelonaEn un moment del documental Alcadessa, Ada Colau confessa que comença a comprendre els polítics que tan durament ha criticat sempre. “Segueixo sense voler ser com ells, però començo a empatitzar-hi una mica”, explica una Colau esgotada per una campanya que la fa anar d’un lloc a l’altre, sotmesa a una pressió brutal, perdent el “cordó umbilical amb la realitat” que per a ella és tan bàsic. La valentia de l’activista convertida en alcaldessa a l’hora de reconèixer les seves contradiccions, dubtes i febleses és el gran actiu de l’esperat documental de Pau Faus, que es presentarà al Festival de Màlaga el 28 d’abril i que arribarà als cinemes comercials el 27 de maig, l’endemà d’haver-se presentat al DocsBarcelona.

Faus, que ja havia documentat la tasca de la PAH al migmetratge Sí se puede, segueix l’arribada de Colau a l’Ajuntament amb accés total a les entranyes de la plataforma Barcelona En Comú: el xoc de realitat que suposen les negociacions amb els partits de la confluència, els debats sobre la conveniència d’explotar la imatge de Colau, la pressió de la campanya electoral, el moment exacte en què es confirma la victòria... Només per això, Alcaldessa ja seria un document molt valuós sobre la cuina d’un esdeveniment històric, però l’afegit d’un videodiari enregistrat per la mateixa Colau projecta la pel·lícula encara més enllà del making-of. “Va ser idea nostra -explica Faus-. Ens semblava interessant separar la candidata de la candidatura i ensenyar en primera persona i en moment present com viu aquest viatge la persona. I ella se’l va apropiar i el va convertir en un espai introspectiu que, segons ens va dir, li permetia aturar-se a pensar. A més, com que tenia confiança en qui l’estava gravant, es permetia treure-ho tot”.

El confessionari de Colau

I és així: en aquests videodiaris, Colau parla sense embuts ni filtres. Confessa la seva manca d’experiència en la “realpolitik”, la incoherència d’assumir decisions que abans havia criticat, les dificultats per estar amb el seu fill, l’enyorança del caliu de la PAH... En un determinat moment, Colau admet la impossibilitat de mantenir el seu discurs sobre “feminitzar la política” mostrant les febleses i contradiccions del polític, una manera de fer que reforçava la seva imatge com a activista però que ara va en contra de les seves aspiracions polítiques. La seva pròpia gent, explica, li demana que doni una imatge de fortalesa i lideratge. “Em demanen que em comporti com una alcaldessa”, diu. “La feminització de la política està en l’ADN de la PAH, perquè allà el paper de les dones és molt fort -apunta Faus-. En la reflexió que fa l’Ada, no és que s’acomiadi del personatge de portaveu de la PAH, perquè s’hi sent molt pròxima, però sí que dibuixa molt bé una dualitat molt present en el documental entre la persona i el personatge. La pel·lícula retrata com el personatge s’ha de reubicar constantment entre dos mons, reajustant-se a les necessitats del nou paper”.

Al film es veu la incomoditat amb què Colau viu les contradiccions del seu rol, però també la seva sensació d’intrusa de la política tradicional, que s’aprecia en les seves interaccions amb Xavier Trias i la resta de candidats. Tot plegat, l’ajuda a situar-se en el seu lloc i conciliar el seu origen i les noves responsabilitats. En última instància, el film parla del conflicte entre identitat i imatge del polític, una reflexió atrevida pel fet de venir d’una figura que ha basat el seu discurs en la transparència. Però Alcaldessa És per això que el documental, que s’obre amb una porta rebentada violentament en un desnonament, es tanca amb la porta del despatx de l’Ajuntament on se celebra la primera reunió del nou equip de govern municipal, on es pot llegir: “No oblidem qui som ni per què som aquí”.