72È FESTIVAL DE CINEMA DE VENÈCIA
Cultura 08/09/2015

Amos Gitai lamenta a la Mostra la fi del somni de pau israelià

‘Rabin, the last day’ rememora l’assassinat, l’any 1995, del primer ministre Yitzhak Rabin

Manu Yáñez
3 min
L’israelià Amos Gitai (Haifa, 1950), que ahir va presentar Rabin, the last day a Venècia, considera que la cultura de l’odi i la confrontació ha engolit el somni de pau.

VenèciaDesprés d’unes quantes jornades marcades pel discret nivell de les pel·lícules de la competició oficial, ahir Venècia es va reconciliar amb el gran cinema gràcies a Rabin, the last day, en què el cineasta Amos Gitai, un habitual de la Mostra, analitza el context sociopolític que va portar a l’assassinat del primer ministre israelià Yitzhak Rabin l’any 1995. Amb el característic to meditatiu del cinema del director israelià, Rabin, the last day confecciona una àmplia i sistemàtica radiografia històrica que, durant dues hores i mitja de metratge, no deixa cap per lligar.

Utilitzant com a fil argumental una recreació de la comissió oficial encarregada d’investigar el magnicidi, Gitai combina imatges d’arxiu amb una aproximació ficcionada a la figura de l’assassí Yigal Amir i de les faccions més extremistes del judaisme: rabins, colons i altres ideòlegs. Un calidoscòpic i desolador mapa de situació que reflecteix l’abatiment d’un cineasta i una societat que, després de veure truncat el somni de pau -encarnat per Rabin, Nobel de la pau l’any 1994-, s’ha vist engolida, segons el film, per una cultura de la confrontació i l’odi.

A les imatges d’arxiu que recull Rabin, the last day hi destaca l’aparició recurrent de Benjamin Netanyahu, l’actual primer ministre israelià, encapçalant les protestes contra la firma del tractat d’Oslo que havia de garantir una pau entre Israel i Palestina, una onada d’exaltades i violentes manifestacions que perseguien el debilitament de Rabin. Sobre la necessitat de fer aquesta pel·lícula, Gitai va apuntar ahir a Venècia que, “quan el present és tan fosc, cal mirar cap al passat per trobar llum de cara al futur”.

Des de les primeres escenes de la pel·lícula -en què Shimon Peres, ministre d’Afers Estrangers i successor de Rabin, rememora la valentia del seu company de files-, Gitai no amaga el seu posicionament. Tanmateix, aquest reflexiu thriller polític esquiva les formes del pamflet invocant un cert distanciament i deixant espais de penombra en el relat (la possibilitat d’una conspiració plana sobre el film com una ombra macabra). Donat el baix nivell general de les pel·lícules vistes fins al moment a la competició oficial -amb l’excepció de Francofonia d’Aleksandr Sokúrov-, Gitai es posiciona, en la seva vuitena visita a la Mostra, com un seriós candidat a guanyar el Lleó d’Or del festival.

Saura explora el folklore argentí

A la secció Giornate Degli Autori, Carlos Saura va presentar Zonda, folclore argentino, la seva primera pel·lícula des de Flamenco, flamenco, del 2010. Continuant la seva exploració del documental musical, que ja el va portar a terres argentines amb Tango, Saura construeix un suggeridor itinerari per l’ampli repertori de la música folklòrica argentina. Des de les percussives cançons dels indígenes fins a la melòdica combinació de tradició i modernitat del duo format per Gabo Ferro i Luciana Jury, passant pels homenatges a Atahualpa Yupanqui i Mercedes Sosa.

Seguint el camí estètic que Saura i Vittorio Storaro van inventar per a la pel·lícula Flamenco (1995), Zonda, folclore argentino fa dialogar música, dansa, llum i color. Encantat de ser a Venècia als seus 83 anys, Saura va comentar ahir, en una trobada amb la premsa, que amb Zonda ha volgut “crear un espai perquè el folklore argentí pugui continuar vivint i evolucionant”. “Com diu la cançó de Mercedes Sosa que sona a la pel·lícula, « todo cambia »”, va afegir Saura.

stats