Música
Cultura 22/12/2021

Pau Debon, cantant d'Antònia Font: "Hem volgut retornar allà on la gent ens va fer arribar"

5 min
El cantant d'Antònia Font, Pau Debon.

BarcelonaLa publicació de la cançó Un minut estroboscòpica és un pas més en la realització d'un somni: el retorn d'Antònia Font gairebé una dècada després que el grup mallorquí plegués veles. En els pròxims mesos, Pau Debon, Pere Debon, Jaume Manresa, Joan Miquel Oliver i Joan Roca publicaran un disc amb composicions noves i es retrobaran amb el públic al festival Primavera Sound l'11 de juny, al Poliesportiu Municipal Mateu Cañellas d'Inca el 18 de juny, a València (en un espai encara per determinar) el 9 de juliol i al Palau Sant Jordi de Barcelona el 15 d'octubre. El cantant d'Antònia Font, Pau Debon, parla de tot plegat a la redacció de l'ARA, acabat d'arribar de Palma.

Al juliol explicaves que estàveu treballant les cançons del disc amb tranquil·litat . I ja el teniu pràcticament enllestit, oi?

— El disc està fet, però es traurà quan s’hagi de treure. Els temes de màrqueting, nosaltres no els controlam. Ens diuen que ha de ser així, i en feim cas.

Què pots explicar-ne, del disc?

— És un disc de l’estil de la cançó que vam publicar divendres , Un minut estroboscòpica, que ens recorda moltes coses del que va fer Antònia Font. Hem volgut retornar allà on la gent ens va fer arribar amb Antònia Font. I aquesta cançó és ideal per tornar un poc a aquella essència.

En poc més de tres minuts, Un minut estroboscòpica evoca moltes coses d’Antònia Font; és com un viatge pels paisatges dels discos A Rússia, Taxi, Batiscafo Katiuscas...

— Jo mateix vaig tenir aquesta sensació quan la vaig sentir per primera vegada cantada per en Joan Miquel amb la guitarra. Passa una miqueta amb totes les cançons noves, però és que aquesta en concret des que comença ja et du quinze anys enrere.

Com t’has sentit tornant a cantar a l’estudi?

— Bé. No m’agrada l’estudi, m’estim més el directe. De tota manera, quan gravava les veus en els darrers discos, érem en Joan Miquel i jo tots sols, i es fa tot més fàcil. En els primers discos havies d’anar a un estudi, on estàs un poc més pressionat perquè hi ha el tècnic de so, hi ha un grup allà mirant...

No hi ha cosa més avorrida que mirar com s’enregistra un disc en un estudi.

— És horrible. Nosaltres, tots cinc, pràcticament no ens hem vist perquè cadascú gravava la seva part, anàvem passant quan podíem i sentíem el que havien gravat els altres. Però això de gravar, com més tot sol estiguis millor.

El grup Antònia Font en una fotografia de 2021.

On sí que esteu tots cinc junts és a les fotografies promocionals que ha fet Tarek Serraj, i en què sembleu una mena de científics cercant la llum.

— Volíem fer unes fotos impactants. Vam donar certa llibertat perquè ens fessin propostes, i una d’elles era amb una granota de feina entallada. Ens va agradar molt la idea d’una granota de feina amb corbata. I després va sortir tota la moguda aquesta dels científics que se suposa que arribam a un lloc desconegut. Al principi volien que anàssim afaitats, una estètica un poc de maniquí. I nosaltres vam dir que fins aquí, que les barbes ara mateix no són negociables. N'estam molt contents, d'aquestes fotos.

També esteu molt contents del videoclip que ha dirigit l’Antonio Lara, que ja havia treballat amb vosaltres en videoclips de cançons com Calgary 88, Wa yeah! i Per jo i tots els ciclistes.

— En Toni té la nostra confiança absoluta des de fa molts anys.

¿La tria de la il·lustradora Petra Pericàs és del Toni?

— No. Na Petra la va proposar en Joan Miquel. Ens va passar fotos de la seva feina i ens va dir: "Mirau, hi ha una al·lota molt jove de Manacor que fa això i m’agrada molt per a les portades". Ens va passar un parell de dibuixos i ens va encantar.

¿Ella farà la portada del disc?

— Sí. És una passada el que fa.

¿La Petra us coneixia?

— Ella sí, esclar.

Malgrat la distància generacional, hi ha molta gent molt jove que connecta amb Antònia Font.

— Sí, i ella, a més, està com molt emocionada de poder formar part d’aquesta segona part d’Antònia Font.

M’agradaria llegir-te alguns del comentaris que s’han fet a YouTube a propòsit de l’estrena del videoclip d’Un minut estroboscòpica. Per exemple: "Quin regal més gran!" La gent interpreta la cançó com un regal de Nadal.

— El regal de Nadal hauria estat treure el disc, i no sortirà per Nadal. És el que hem pogut fer. La idea del disc i de tornar va ser abans de la pandèmia, i tot això que havíem planejat ho hem hagut d'ajornar un any. ¿Hauria estat bé treure el disc per Nadal? Sí, però no sé com ha anat, la veritat, perquè tot això de màrqueting i de dates ho du en Bernat [Muntaner, el mànager del grup]. Massa feina tenim nosaltres amb el disc i tot el nostre tema.

Un altre admirador del grup diu: "10 fucking anys sense vosaltres i torneu com si no hagués passat res".

— Té a veure amb el que xerràvem al principi. És que a mi també m’ha passat, a mi i a tot el grup.

De fet, n'hi ha un que diu: "En Pau canta i tots nosaltres tornem 10 anys enrere".

— Sí. En Joan Miquel no tenia la sensació que fos així. Jo sí que sempre he notat un poc de diferència entre el que fa ell en solitari i el que fa a Antònia Font, però no sé fins a quin punt. És ver que ens ha sorprès a nosaltres mateixos, perquè hem vist que realment en Joan Miquel quan fa cançons per a Antònia Font té alguna cosa que és Antònia Font i que no hi és al seu treball en solitari. Ho va explicar molt bé l’altre dia: no sabia que això existia... però va mirar a veure si podia arribar a l’essència del que va ser Antònia Font, i la va trobar. I és que aquesta cançó la clava. Hi ha una sèrie de notes, de progressions de notes, que és molt típica d’Antònia Font. És curiós perquè fa molts anys que no pensava en això, però record que en el primer disc d'Antònia Font hi ha cançons en què la tornada en lloc de pujar baixa. A Cibernauta Joan, la tornada en lloc de pujar d’intensitat, que seria el més normal, baixa. Record que ho vàrem xerrar, que em sortia així.

¿Un minut estroboscòpica és la primera cançó que us va presentar en Joan Miquel?

— Era de les cinc primeres. Després ens en va ensenyar dues més i finalment les altres tres.

Tornant als comentaris. N’hi ha que parlen del so inconfusible d’Antònia Font. D’altres expliquen com us enyoraven, i fins i tot n'hi ha un que diu que ha plorat com una Magdalena. Com esteu gestionant aquestes reaccions? Us afegeixen pressió?

— No, pressió no ho diria. Em genera un benestar, perquè veig que els passa el mateix que a nosaltres. Hi ha moltíssima gent que m’ha dit: "És que m’ha caigut una llàgrima". Això és com agradable que passi. Entenc aquest sentiment. I després de fer un disc, que passi això i que passi a molta gent és molt xulo. Realment, dius: hem fet les coses bé. En els comentaris també hem vist que la gent té moltes ganes d’evadir-se un poc després d’aquests dos anys de limitacions.

stats