Art
Cultura  /  Art 06/06/2022

Francesc Torres: "Als anys noranta em deien que la Guerra Civil estava superada, i encara no ho està!"

L'artista repassa la seva trajectòria en el llibre de memòries 'La campana hermètica'

5 min
L'artista Francesc Torres a l'hotel Casa Fuster

BarcelonaFrancesc Torres (Barcelona, 1948) assegura que als disset anys ja tenia clar que volia ser artista. Quan en tenia dinou va marxar a París i més endavant es va traslladar als Estats Units, primer a Chicago i després a Nova York, on es va formar i va desenvolupar una part important de la seva carrera. Tot i així, aquest pioner de l'art conceptual català i un dels grans noms de l'art català de la segona meitat del segle XX assegura que els projectes més interessants dels últims anys els ha trobat a Europa.

“Els Estats Units s’han convertit en un país que no saps per on agafar-lo”, afirma Francesc Torres, coincidint amb la publicació a l'editorial Univers d’un llibre de memòries sorgit de l’exposició que va fer al Macba el 2018, quan hi va fer donació d'uns 3.500 objectes de tota mena que havia col·leccionat al llarg dels anys. El llibre porta el mateix títol que l'exposició, La campana hermètica, i en parla amb l'ARA una setmana després de la massacre en una escola de primària a Texas. “Atacs com aquest han passat periòdicament en els últims cinquanta anys, i no han parat –lamenta l’artista–. Últimament, és un malson perquè és molt més intens i, encara que no puguis establir una causa-efecte directa, és evident que és resultat d’una polarització que no hi havia hagut mai al país amb la intensitat que es manifesta ara. També ho és que és un fruit directe del cabró del Trump, que pot tornar a sortir reelegit”. 

Entre mans hi té un treball per a una exposició col·lectiva sobre la guerra que es podrà veure el 2023 al Born Centre de Cultura i Memòria i que adverteix de les futures conseqüències que pot tenir la guerra d’Ucraïna. “Dir que el que està passant és només perquè Putin és un tarat i un paranoic és una errada com una casa de pagès –explica Torres–, perquè es pot ser paranoic i a sobre et poden perseguir, que és el que li han fet a ell. Ningú parla de tots els passos previs que ens hauríem pogut estalviar els occidentals, li hem posat la situació en safata i les conseqüències poden ser acollonants: si l’hivern que ve el tema energètic no està resolt ens podem començar a fotre de fred a Barcelona. Una cosa així no s’ha vist des de la postguerra espanyola!” “És una guerra mundial però ningú no se n’adona”, subratlla.

Un bombarder rus a punt d’estavellar-se al MNAC.

El pes de la Guerra Civil Espanyola

A Francesc Torres molt sovint se'l relaciona amb la Guerra Civil Espanyola, però rebutja aquesta etiqueta. Una de les obres més recents que ha dedicat al conflicte és la macroinstal·lació que va fer a la Sala Oval del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) l'any passat. “Només n’he fet cinc en cinquanta anys, una per dècada, però sembla que n’hagi fet més. És cert que han sigut peces importants per a mi", diu Torres. I assegura que aquestes obres van ser "més ben enteses i rebudes" als Estats Units que aquí. La reacció que sovint ha rebut a Espanya ha sigut d'incomprensió: "Em deien «Encara està amb això? Deixi-ho estar d’una punyetera vegada!» Sobretot a Madrid, i m'ho deia gent d'esquerres. Als anys noranta em deien que la guerra estava superada, i encara no ho està! A l'Espanya dels anys noranta, que volia ser moderna, parlar de la Guerra Civil volia dir haver-se quedat en una mena de trauma personal”, explica. 

A més d'interès, als Estats Units Francesc Torres també hi va trobar més llibertat per parlar del conflicte espanyol mentre que a Catalunya el Govern del tripartit no li va permetre documentar l’exhumació d’una fossa comuna i sí que va poder fer-ho a l’Aragó. “Encara que d’una manera una mica alambinada, la Guerra Civil forma part de la modernitat americana, era el gran debat ideològic d’aquella generació fins que va començar la Segona Guerra Mundial i els Estats Units hi van entrar uns anys més tard”, diu Torres. “La Guerra Civil es va produir en plena Depressió –afegeix–, quan els sindicats eren potentíssims i el Partit Comunista tenia una entitat real i tangible, en l’època de Roosevelt. Era un moment en què el que es jugava a Espanya no era una cosa exòtica sinó que formava part del debat de qualsevol intel·lectual, perquè tothom sabia el que estava a punt de passar i el que s’estava jugant”. 

A Francesc Torres l’etiqueta d’art polític no li fa el pes: “La capacitat de reciclatge i digestió que té el sistema contra qualsevol cosa que sigui crítica en contra seva és monumental, i amb l'art polític el sistema fins i tot té l’avantatge que, si el permet, pot presumir de democràtic”. Al mateix temps, assegura que detesta la deriva mercantilista del món de l’art: "La feina de l’artista ha de ser dir la veritat, de la manera més interessant possible; si pot ser sublim, millor”.

“La millor manera de fer-nos conscients de les coses no és parlant de coses importants, sinó fent-ho d’una manera que les faci importants com són”, subratlla. Torres desconfia d'un art que vengui receptes epidèrmiques i simples. “No crec que l’art sigui una medecina en el sentit literal, que serveixi per curar mals socials, sinó que serveix per pensar-hi en profunditat, anar fins al moll de l’os, per més que costi i que faci mal, i fer-ho amb unes estratègies estètiques que siguin com més eloqüents, interessants i meravelloses millor”.

Les aventures de la mili

Francesc Torres assegura que va començar a escriure “de manera fortuïta” als anys 70 després de traslladar-se als Estats Units, per convèncer les institucions a les quals demanava recursos per produir les seves instal·lacions. Pel que fa a les institucions d'aquí, és crític amb la Generalitat perquè va retallar el potencial del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, en la creació del qual va participar com a president de l'Associació d'Artistes Visuals de Catalunya. I amb l'Ajuntament de Barcelona, per l'agra polèmica entre el Macba i el departament de Salut per l'ús de la capella del carrer Montalegre.

Tot i així, La campana hermètica també és sucós quan explica històries de caràcter personal i familiar, com la de l’avi amb qui es va retrobar després d’un daltabaix familiar, la del servei militar i el trasplantament de fetge quan estava al límit de la supervivència el 2010, poc després de fotografiar els objectes que havien recuperat de la zona zero de l'atemptat de les Torres Bessones. “El meu compromís amb l'art és absolut, però realment t’adones que les coses que fan l’art són totes les altres, és haver fet la mili amb uns comandaments que, quan no sabien què fer, se n’anaven a la granja a veure follar els porcs, i els senties riure”, conclou Torres.

stats