L'art viu i dramàtic d'Armand Cardona Torrandell

BarcelonaEl pintor Armand Cardona Torrandell (Barcelona, 1928 - Sant Pere de Ribes, 1995) va ser considerat com un dels grans artistes catalans contemporanis i, més enllà de la pintura, va adquirir popularitat com a escenògraf de muntatges antològics com el que Ricard Salvat va fer de l’obra de Salvador Espriu Ronda de mort a Sinera. Com altres artistes del moment, el seu nom va quedar en un cert oblit i ara la Galeria Marc Domènech el reivindica amb una exposició, titulada Cardona Torrandell. Anys 50, de prop de seixanta obres, caracteritzades pels colors vius, el dinamisme i a vegades un to dramàtic, del començament de la seva trajectòria. Es tracta de la primera mostra dedicada a la seva primera etapa des que va exposar a les Galeries Laietanes, el 1957, i la primera important a Barcelona des dels anys 80. "Els inicis de Cardona Torrandell són, vistos en perspectiva, francament atípics", afirma l’historiador Bernat Puigdollers al catàleg. "Un jove absolutament desconegut en els ambients culturals de la ciutat, que tan sols conreava la pintura com a afició, irromp amb força en el panorama artístic català", explica. Així i tot, les patums de l’època el van ignorar i només el va defensar Enric C. Ricart. I, per a Puigdollers, Cardona Torrandell va ser un artista "culte i refinat però popular, dens però a l’abast del poble, des de les altes esferes però connectat a la terra".

Entre les influències de l’obra primerenca de Cardona Torrandell hi ha el magicisme de Dau al Set, el constructivisme del valencià grup Parpalló i l’art popular. Totes elles es poden trobar en els diferents elements i personatges que omplen les obres: barques, locomotores, paisatges i gats. També es pot veure Retaule de les gents, datat el 1958, una de les pintures que parlen, segons Puigdollers de "la incomunicació i la solitud de l’home entre els homes", com diu Puigdollers. Aquell mateix any Cardona Torrandell va començar a pintar uns caps que tenen un to existencialista, accentuat perquè molts d’ells estan fets en negre. "Va buscar en el Romànic, sobretot en concepte especial i en la monumentalitat de les figures aïllades, bidimensionals, contra fons abstractes", va dir aleshores el crític Juan Eduardo Cirlot sobre uns treballs pròxims a l’abstracció.