Art a l'aire lliure al Matarranya per remoure consciències

Cretes (Matarranya)El diàleg de l'art i la natura pot produir experiències memorables. L'artista francès Christian Boltanski (1944-2021) és recordat per com va aprofundir en el trauma de l'Holocaust i el tema de la memòria personal i la col·lectiva. Sovint va fer-ho amb unes instal·lacions que deixen una forta marca emocional per les velles fotografies que va fer servir, la llum tènue i el caràcter més aviat claustrofòbic. També emociona, en un registre aparentment molt allunyat, el de l'obra Animitas, un dels treballs més impactants del parc d'escultures que la galeria Albarrán Bourdais té a Cretes, al Matarranya, dins el seu projecte d'arquitectura d'autor turística Solo Houses i d'un celler ecològic anomenat Venta d’Aubert. Precisament, el punt de partida de la visita és l'antic edifici que ara funciona com a seu del celler.

En comptes d'arxivadors, peces de roba i imatges, en aquest treball Boltanski va fer servir unes dues-centes campanetes japoneses penjades d'unes varetes fines, els drings de les quals se senten abans que les trobis pel camí. "A Xile les animitas són les petites fotografies que es posen en el lloc on algú ha mort en un accident per recordar-lo", afirmen les guies, Marta Coll, de l'equip de la galeria, i Julia Cajaraville, la directora de Solo Houses. "És una obra molt sentimental, molt profunda, que et fa la sensació que hi ha un més enllà o que quan desapareixes no marxes del tot", expliquen. Enmig del bosc, Animitas vol provocar una reflexió sobre l’efímer de l'existència i sobre el fet de relativitzar la por de la mort.

Enguany la galeria ha organitzat la quarta edició de la ruta pel seu parc d'escultures, amb algunes de les més vint obres que el formen renovades. "Tot l'equip hi ha treballat molt i volem posar la ruta [coneguda com a Solo Sculpture Trail] en el mapa no només localment, sinó també internacionalment. La visió des de l'inici sempre ha estat a llarg termini", afirma el galerista Christian Bourdais, que porta el negoci juntament amb la seva dona, Eva Albarrán. "Les obres no han aterrat aquí per art de màgia, sinó que hem fet una feina molt precisa perquè les escultures estiguin integrades en el paisatge". La ruta té uns 3 quilòmetres i la durada aproximada és d'una hora i mitja. L'entrada costa 5 euros i és gratuïta per a menors de 18 anys.

Els artistes crítics i els més optimistes

Els artistes seleccionats treballen sobretot dialogant amb el lloc, la crida a ser conscients de l'emergència climàtica i la política. "Hi ha artistes que responen a aquest món d'una manera molt crítica i uns altres plantegen com hem de ser per solucionar-ho i per viure junts", diu Albarrán.

En el primer tram es pot veure l'estructura industrial del portuguès Pedro Cabrita Reis, que recorda un arbre o una flor, i l'escultura feta amb pedres i miralls amb què Alicja Kwade juga amb la percepció del públic. Per continuar el camí cal travessar un pont d'Iván Argote que té un lema gravat que diu que el camí per salvar-se és estar junts, per evitar arribar a punt de no retorn en la situació política. I més endavant hi ha una altra escultura amb text. Es tracta d'una intervenció del col·lectiu danès Superflex: un manifest consistent en un conjunt de blocs de pedra de formes diferents on es poden llegir les bases per celebrar una assemblea interespècies.

Tres dels altres treballs més impactants arriben a l'equador de la ruta. Un és No? Future!, el cotxe amb missatge de Jordi Colomer que es va poder veure a l'exposició que el Macba li va dedicar l'any passat. El segon, Orbital, és una inquietant esfera terrestre de Mona Hatoum feta amb ferro i ciment. "És un planeta creat de la destrucció, aquestes boles recorden trossos de runa, com si fossin fruit d'un bombardeig", diuen. I el tercer dels treballs és un conjunt de blocs de marbre en brut colossals posats en equilibri per l'artista mexicà José Dávila. Enmig del paisatge, aquestes roques estan col·locades al límit perquè s'aguantin les unes damunt les altres. "Fa molts anys que treballo intentant fer visible la força de la gravetat, que és invisible, però al mateix temps omnipresent", afirma Dávila, de qui es pot veure un altre treball a l'inici de la ruta.

També repeteixen, més endavant, Jordi Colomer, amb un estendard metàl·lic pacifista, i Claudia Comte amb Burning sunset, un mural de sis metres d'alt els colors del qual evoquen els incendis que cada vegada són més salvatges. "Amb la seva mirada poètica, Comte ens adverteix que aquests incendis, encara que siguin salvatges, no són fortuïts sinó provocats per l'acció humana", adverteixen les guies.

I una de les instal·lacions més destacades del tram final de la travessia recorda l'escenari d'un teatre i una platea amb cinc bancs. És d'un dels impulsors del minimalisme francès, Olivier Mosset. "El que és interessant de Mosset i altres artistes del minimalisme francès és que van fer servir les formes més pures i els colors més purs, i desfer-se del gest artístic i de l'ego era una manera de democratitzar l’art", diuen Coll i Cajaraville.

La superfície de la finca d'Albarrán Bourdais és de 200 hectàrees, 18 de les quals són de vinyes. A més de les Solo Pezo Von Ellrichshausen i Solo Office KGDVS, els galeristes tenen previst obrir el 2028 un hotel de 25 habitacions dissenyat per l'arquitecte xilè Smiljan Radic.