Carme Junyent, l'últim gran referent en el debat públic sobre el català
Tres col·laboradores seves glossen les tres facetes de la lingüista en primera persona: universitat, escola i edició
La lingüista Carme Junyent, que ha mort als 68 anys, havia conreat diverses facetes al llarg de la seva trajectòria. Tres col·laboradores seves glossen a l'ARA en primera persona la seva figura i el seu llegat en el terreny científic, l'educatiu i l'editorial.
A la meva mestra
Mònica Barrieras, professora de la UB i membre del GELA
La Carme sempre havia volgut ser mestra. Per això donava molta importància a la seva feina com a docent a la Universitat de Barcelona. La vaig tenir com a professora al primer curs i em va obrir tot un món al voltant de les llengües. També la vaig triar a segon, i llavors em va proposar formar part d’un grup d’estudiants interessats per la diversitat lingüística. Era l’inici del GELA, el Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades, que va fer 30 anys el 2022. Vaig deixar la literatura medieval i vaig abraçar la lingüística, com molts altres alumnes seus.
Ella volia introduir les llengües del món a la UB, més enllà de les poques llengües europees que hi tenien presència. I se’n va sortir, amb publicacions, tesis dirigides, exposicions, jornades... Però la diversitat lingüística va arribar a casa nostra amb les persones procedents d’arreu del món establertes a Catalunya. Aleshores la recerca i la divulgació es van centrar en aquesta diversitat. D’aquí sorgeix la recerca sobre les llengües parlades a Catalunya, les 300 llengües, i totes les publicacions i recursos destinats a la gestió d’aquesta diversitat, especialment en l’àmbit educatiu.
La Carme era incansable, innovadora, creativa. Sempre tenia projectes al cap, i ens arrossegava a organitzar tota mena d’actes acadèmics. Cal destacar també el valor que atorgava a la divulgació: va voltar per tot el país fent xerrades, visitant instituts, sempre disposada a difondre el coneixement sobre les llengües del món i defensar les llengües minoritzades, entre elles, esclar, el català.
Un pilar del discurs públic sobre llengua i educació
Montserrat Sendra, sociolingüista
És difícil sintetitzar en tan poc espai l’impacte que M. Carme Junyent ha tingut en el món educatiu. Junyent va fer, molts cops en solitari, d’altaveu sobre la (mala) situació del català a les aules: va criticar obertament el departament d’Educació, entre d’altres, per la manca de control sobre la llengua vehicular de les classes, que havia viscut amb els seus propis fills i que havia estudiat a través de diferents projectes de recerca. Com a presidenta del Consell Lingüístic Assessor va instar el departament a engegar polítiques concretes per capgirar la davallada en l’ús del català a tots els nivells.
El seu ferm convenciment que un professor universitari no havia de quedar reclòs als despatxos de la Facultat la va dur a dedicar gran part de la seva trajectòria a la divulgació científica: va dissenyar materials didàctics; va fer xerrades a escoles, instituts i centre cívics per tot Catalunya; participava regularment als mitjans de comunicació generalistes; i juntament amb la resta de membres del GELA, va fer visualitzar la diversitat lingüística a les aules abans que fos un tema central com ara.
Ha estat, possiblement, després de la mort de Joan Solà (2010), l’últim gran referent sobre llengua en el debat públic català. Un referent per a moltes persones (tot tipus de perfils sovint em reenviaven els seus articles) i en especial per a molts professors, que trobaven en les seves paraules un estímul per dur a terme accions als seus centres. Ajudava a despertar consciències i era generosa amb el temps que dedicava als altres, a les llengües i al país. Trobarem a faltar la seva veu.
Tenia una veu prima, però com ressona!
Per Gemma Redortra, editora d'Eumo
La Carme va entrar en la nostra nòmina d’autors per primera vegada el 2016, amb Escoles a la frontera, una crònica en què explicava l'experiència d'un any i mig que l’havia portat a visitar les escoles de l'Anoia. El que podia semblar un llibre menor –les vendes van ser modestes– amagava un final que transcendia la crònica de viatge, la microhistòria local o la sociolingüística. Desvelava la intimitat de l’autora i feia pensar si tota descripció de la realitat no pot ser una forma de ficció. Aquell va ser l’inici de la nostra relació professional i vull pensar que també d’amistat. Més endavant va proposar-nos d'escriure sobre llenguatge no sexista. La tesi de la Carme era clara: forçar la llengua per canviar la realitat només ens distreu de l'objectiu real, que hauria de ser canviar el món perquè la llengua canviï. Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou és l’èxit assagístic més gran d’Eumo en molts anys i ha marcat un abans i un després en el debat sobre desigualtats en comunicació. Enmig d’aquests dos títols vam publicar-li Els colors de la neu, coescrit amb Pere Comellas; un exercici deliciós sobre la riquesa de la diversitat lingüística. I encara més: aviat publicarem l’obra d’un escriptor africà que ella ens va fer descobrir en una sobretaula de confidències i rialles. La Carme tenia una veu molt prima, però com ressona!
