Art
Cultura 20/05/2022

Chillida i Oteiza es reconcilien a Sant Sebastià

La primera exposició conjunta dels dos artistes reuneix obres dels anys 50 i 60, quan eren amics

4 min
Entrada a la mostra: 'Laocoont', d'Oteiza (1954-55) i 'Oyarak I' de Chillida (1954)

Sant Sebastià"Mai ningú va pensar que es pogués fer aquesta exposició. Si algú l'hagués pensat, no l'hauria plantejat enlloc. I si l'hagués plantejat, no s'hauria pogut fer", així de contundent és Javier González de Durana, el comissari de la mostra que per primera vegada ha aconseguit posar cara a cara l'obra d'Eduardo Chillida (1921-2002) i la de Jorge Oteiza (1908-2003). La rivalitat pública i exacerbada que van mantenir els dos principals escultors bascos durant 30 anys no es va tancar amb l'anomenada abraçada de Zabalaga, que van fer-se el 1997 davant les càmeres, ja massa vells. Les discrepàncies continuaven, més soterrades. "Els bascos eren presoners de la història i tots dos personatges continuaven tenint les ferides obertes", afirma el comissari. Com va aconseguir muntar l'exposició? Doncs perquè ho va fer en terreny neutral, a València, i de la mà de la Fundación Bancaja, que va moure cel i terra per aconseguir peces d'institucions d'arreu del món i de col·leccionistes privats. Els hereus de les dues bandes no en volien sentir a parlar, però, després de mesos de batallar-hi, van aconseguir la seva col·laboració per tirar endavant una mostra en què un no fes ombra a l'altre sinó que exposés el recorregut en paral·lel dels dos genis que van voler esculpir el buit. 

Jorge Oteiza i Eduardo Chillida. Diàleg als anys 50 i 60, que es desplega al cèntric Museo San Telmo, serà la gran exposició de l'estiu a Sant Sebastià (estarà oberta fins al novembre), juntament amb la de Joan Miró al Chillida Leku. No només per la qualitat i la quantitat de les obres, fins a 120 peces, també pel pes polític que té aquest retrobament. En un mes i mig ja hi han passat 13.000 persones, les mateixes que van visitar-la a València en quatre mesos. 

Jugar amb l’aire

El fet és que durant els anys 50 i 60, Oteiza i Chillida eren col·legues i amics, van rebre tots dos el reconeixement internacional i estaven explorant a la vegada els mateixos temes –l’espai, el gest, la llum, la geometria, l’espiritualitat–. De fet, en tot el recorregut s'han amagat les cartel·les de les obres per convidar el visitant a observar els 360 graus de cada peça i, tot sovint, a equivocar-se sobre la seva autoria. 

Però dues personalitats tan contrastades no podien evolucionar cap a enlloc més que en direccions diferents. Per a Oteiza , reflexiu, teòric, totes les peces eren versions o assajos imperfectes de l’obra d’art ideal, que només existia al seu cap. “Per a ell, l’escultura no és el que veus, és el que no veus, és el buit”, explica González. Chillida, home d’acció a peu de forja, va anar fent créixer les seves creacions i experimentant-hi. Un capturava el buit, l’altre el pentinava. Les dues obres que enceten el recorregut són molt clares: un tòtem de fusta dins el qual s’obren espais a través de forats, d’Oteiza, i un tòtem fet amb eines agrícoles de ferro que crea l’espai amb les seves formes, de Chillida.

Jorge Oteiza i Eduardo Chillida el 1965

L'exposició arrenca el 1948 amb dos viatges: llavors Oteiza tornava de viure 13 anys a Llatinoamèrica, on sobretot s'havia dedicat a la docència, i Chillida marxava a París per abocar-se a l'escultura –justament el lloc on va conèixer Miró–. La mostra posa el punt final el 1969, amb dues obres monumentals i públiques: Oteiza acabava el santuari d'Arantzazu i Chillida col·locava a Europa la seva primera obra pública, als jardins de la Unesco de París. Els anys 70 serien els de la ruptura: “La divisió política del país els separa. Chillida pren una posició socialdemòcrata i Oteiza més abertzale, i els seus entorns els collaven per eixamplar aquestes diferències”, opina el comissari.

En la primera sala s’observa l’evolució del figurativisme de tots dos cap a les línies i volums, Oteiza influït per Henry Moore i Chillida per Juli González. Tot seguit es contraposa la seva feina al santuari d’Arantzazu durant la primera meitat dels 50: l’abstracció geomètrica de les portes que va dissenyar Chillida –que s'han tret del santuari– i l’existencialisme de les estàtues d’Oteiza, de les quals se'n veu una reproducció de dos apòstols. L'artista va patir per col·locar el seu fris amb els apòstols i l'escultura de la Maternitat d'Arantzazu: les peces van estar quinze anys abandonades a l’entrada de l’església fins que es van atrevir a col·locar-les, amb un disseny una mica més depurat i la Mare de Déu convertida en una Pietat.

Sala dedicada a la basílica d'Arantzazu: a l'esquerra Chillida, a la dreta Oteiza.

A partir de llavors l’exposició mescla els dos artistes en els seus anys de consolidació, sobretot amb escultures però també gravats i collages. Oteiza caminant cap a les seves capses de ferro metafísiques. Chillida tallant el ferro com si fos paper. “L’exposició ha cauteritzat ferides –afirma González, que és de Bilbao–. No tenia sentit que tenint dos escultors d'aquesta talla continuessin estan enverinats, era absurd. Ha sigut un exercici de reconciliació molt positiu”. Han passat 25 anys de l’abraçada i gairebé mig segle del trencament. Ja era hora.

stats