Chucho Valdés il·lumina el llegat d’Irakere

BarcelonaDesprés de dues hores de concert d’alta intensitat musical i ja en els bisos, el pianista cubà Chucho Valdés abandonava el seu reducte darrere les 81 tecles i engegava a ballar sobre l’escenari de L’Auditori. Ho feia amb certa dificultat i pesantor, però amb alegria, com pres per una mena de rampell que no hi entén ni d’edat ni de condicions físiques i que connecta amb la manera instintiva d’entendre la música popular. Era la manera natural d’acabar aquella festa que havia preparat, amb el suport dels seus The Afro-Cuban Messengers i una farcida secció de vents, per celebrar els 40 anys del naixement d’Irakere, el projecte musical que va cofundar el 1973 i que va ampliar els horitzons de la música cubana barrejant-la amb el jazz fusió. El públic, que va omplir gran part de l’aforament, ja estava dret, picant de mans i trencant la disciplina que imposen els auditoris amb butaques al ritme de Bacalao con pan i Xiomara, dues de les peces més emblemàtiques de la formació.

Un parell d’hores abans, el Festival Internacional de Jazz de Barcelona, de la mà del seu director artístic, Joan Anton Cararach, presentava amb certa solemnitat que el que veuríem aquella nit era un projecte únic, fruit de l’estreta relació de Valdés amb el festival, com ja passava amb el seu progenitor Bebo Valdés. A continuació, després d’una càlida ovació, el músic cubà de 73 anys presentava aquell concert amb seriositat i intenció didàctica: “És un tribut a l’ afrocuban music a càrrec de joves cubans que han nascut amb la música d’Irakere”, va explicar. Pocs segons després, però, durant els primers compassos de Juana 1600, del 1976, la maquinària de la secció de metalls -dos saxos i tres trompetes- i de la percussió - batá, congues, bateria- es va posar en marxa i la solemnitat va començar a fer-se miques. El cronòmetre que marcava quan trigaria el públic a aixecar-se i ballar va començar a comptar. Alguns assistents van resistir pocs minuts asseguts; la majoria van necessitar una hora per treure’s la solemnitat de sobre.

Sense nostàlgia

Tot i que el concert es presentava com un homenatge a un llenguatge musical trencador que va renovar la música tradicional cubana, la sonoritat de la banda va defugir qualsevol nostàlgia més enllà de certes estructures pròximes al jazz fusió primerenc. De fet, Valdés ni tan sols va tocar el teclat elèctric -molt habitual en els primers discos d’Irakere- que tenia el costat i va mantenir el concert dins dels paràmetres de la música en acústic.

El repertori va transitar per tota la discografia del grup combinant el material més ballable de base popular, com Dile a Catalina, Lo que va a pasar i Por romper el coco, amb el jazz afrocubà de Claudia, 100 años de juventud o Estela va hacia allá. També van reinterpretar material propi de Valdés com Los Guiros, que va mostrar de nou el recorregut d’anada i tornada constant entre el jazz i la música folklòrica. Va ser un dels moments més lluminosos d’una actuació que va ser tota una lliçó en l’art de fer i desfer ritmes, de convertir les melodies en pocions hipnòtiques i d’enllaçar la complexitat amb l’instint. Certes músiques no necessiten butaques.