L'avortament a Geòrgia: entre el terror, l’avantguarda i la denúncia

Tot i la seva orgullosa pertinença a allò que acostumem a identificar com a cinema d’autor de línia dura (plans fixos llargs, respecte al temps real, imatges d’aire poètic, discurs amb to greu, tendència a un cert cripticisme…), en alguns moments d’April es poden establir correspondències amb uns altres gèneres cinematogràfics. De fet, aquest relat sobre una ginecòloga en crisi i sota sospita a Geòrgia ja comença com un film de terror: la misteriosa presència d’una figura fantasmal funciona com a al·legoria de la por al cos; potser sobre les decisions sobre el propi cos vistes com a monstruositat per certs ulls externs.

També es toca April amb una certa branca freelance de la ciència-ficció: en els seus fragments més onírics, els de la dona enfangada, sembla proposar –potser gràcies a la suggeridora banda sonora de Matthew Herbert– fugides a uns altres mons (interiors?). I, tot i tenir una exposició de missatge ben allunyada dels plantejaments habituals del cinema social, April també és una pel·lícula de denúncia (sembla una variant més incòmoda i més experimental de títols com El secret de Vera Drake, 4 mesos, 3 setmanes i 2 dies o L'esdeveniment).

Està molt bé que el cinema de tarannà avantguardista, doncs, no oblidi que l’art sovint també serveix per remoure consciències. Un altre debat, que en aquest cas seria pertinent, és si les formes triades són realment agosarades, inspirades i extremes o, en realitat, són més òbvies, literals, planes i poc efectives del que la cineasta voldria.