‘Black Panther: Wakanda forever’: quan el ‘black power’ és cosa de reis i reines

Com Jurassic World: Dominion o Cazafantasmas: Més enllà, Black Panther: Wakanda forever és un blockbuster que ha hagut d’afrontar el pas del temps i la mortalitat humana. L’actor que protagonitzava la primera entrega va desaparèixer prematuramentx, però el , però el xou ha de continuar. Alhora que es prepara el relleu i es presenta un nou antagonista anticolonial, s’ha dissenyat el nou film com un homenatge que parteix del dol vers l’heroi caigut. Potser l’execució visual dels moments emotius no està a l’altura: algunes escenes semblen una vulgarització de la poesia hipster que la realitzadora Chloé Zao va incrustar en la narració d’Eternals.

La durada monumental del film (161 minuts) pot esclafar l’audiència que no segueixi l’univers Marvel amb devoció. Coogler no ofereix res de nou, però la combinació d’elements és tan expansiva que pot semblar que se surt de la quadrícula habitual, i la creació d’una civilització subaquàtica aporta un bri (¿desaprofitat?) d’aventura. L’èmfasi lacrimogen a l’estil d’Avengers: Endgame o de Spider-man: sense camí a casa suggereix una dinàmica de sentimentalització de l’audiovisual superheroic, per bé o per mal. Si ens posem escèptics, podem citar l’aprenentatge de Bart Simpson sobre «arribar al cor per emboirar la ment». Entre cançons de Rihanna, es cultiva un sentiment de desconfiança envers les institucions que connecta estranyament el relat sobre dinasties privilegiades de fantasia amb els greuges de la comunitat afroamericana.