Un viatge al voltant de l’ego de Bono

És probable que Paul David Hewson –és a dir, Bono, el frontman d'U2– sigui una de les figures que més tírria provoca de la cultura pop, tot i que ningú pot negar-li un talent per narrar-se a si mateix que és només a l’abast de les grans estrelles. Una altra cosa són les contradiccions i simplificacions del seu relat, que poden despertar suspicàcies; en aquest sentit, el perfil paròdic que Joaquín Reyes va dedicar-li fa anys al programa Muchachada Nui continua sent imbatible.

Bono: Historias de Surrender juga, evidentment, en el terreny de l’autoglorificació, però el director Andrew Dominik aconsegueix una pel·lícula notable adaptant la peça teatral basada en el llibre de memòries de l’artista. En aquest espectacle, Bono fa el que probablement li agrada més del món: parlar sobre ell mateix. Però ho fa des d’un registre íntim i confessional, lluny de la imatge que en el passat fregava la caricatura. Intercalant escenes d’estudi amb actuacions al Beacon Theatre de Nova York, en un format gairebé de càmera, Bono aborda experiències doloroses –la mort de la mare, els problemes amb el pare– i els clarobscurs de l’èxit amb força humilitat, i entrelliga cadascuna de les experiències amb el repertori dels U2. En alguns moments te'l creus, en d’altres no tant, però l'entrega del músic no deixa dubtes sobre la seva qualitat com a performer, ja sigui fent d'estrella del rock, d'activista compromès o de famós amb ganes de cridar l’atenció.