La política a qui mai votaria ningú

La primera pel·lícula com a director de James L. Brooks en quinze anys podria ser un anacronisme amb encant si el seu desenvolupament no fos tan caòtic ni els seus personatges tan arquetípics que, en moments puntuals, fan passar vergonya aliena. Brooks, un reconegut director d'actors amb qui Jack Nicholson va guanyar dos dels seus tres Oscars (per La força de la tendresa i Millor, impossible), sembla haver abandonat a la seva sort el seu elenc d'estrelles (Jamie Lee Curtis en registre histriònic, un desaprofitat Woody Harrelson i un carismàtic Albert Brooks, amb qui sempre és un plaer retrobar-se) per fer creïbles uns personatges tan superficials com els valors democràtics dels polítics que el cineasta vol criticar.

Emma Mackey (tota ella una ganyota irritant) interpreta Ella McCay, una jove política que, en els seus primers tres dies com a governadora, ha de bregar amb un passat traumàtic, un germà amb agorafòbia i un marit horrible; un breu lapse temporal en què, com l'Ella, la pel·lícula va i ve, sense rumb, de les oficines governamentals a l'apartament del seu germà o al bar de la seva tia. En el tossut idealisme de la protagonista es perceben reminiscències d'alguns personatges de Capra (Cavaller sense espasa és el referent més directe), però l'excés de sentimentalisme i la desesperant excentricitat dels personatges provoquen que un film replet de bones intencions (i d'un cameo genial de Julie Kavner, veu de Marge Simpson i actriu amb qui Brooks, productor i cocreador d’Els Simpson, fa anys que col·labora) perdi irremeiablement el vot del seu electorat.