I si l’única casa on et pots permetre viure estigués embruixada?

Amb quatre pel·lícules i dos spin-offs (els dedicats a la nina Annabelle i a La monja) que, al seu torn, han generat múltiples seqüeles, Expediente Warren ha esdevingut la franquícia dominant en el cinema de terror de l’última dècada. Un èxit apuntalat en l’elaboració artesanal dels ensurts, i també en una concepció clàssica de l’horror, que presenta un Mal Absolut d’arrel diabòlica enfrontat a les forces del bé cristianes. Aquest conservadorisme és fruit del deute que els films contrauen amb la seva font d’inspiració: el matrimoni format per Lorraine i Ed Warren, investigadors pioners del paranormal i catòlics practicants.

Però les simpaties que ha conreat la parella a la ficció, encarnada per Vera Farmiga i Patrick Wilson, també es deuen a com la saga retrata una classe treballadora oprimida per l’angoixa. No és casual que la lamentació més sentida al llarg de la sèrie sigui la de no poder permetre’s viure enlloc més que en una casa maleïda. De fet, la flamant Expediente Warren: el último rito transcorre majorment en una localitat de Pensilvània presidida per una imponent fàbrica que retalla la seva silueta com si es tractés d’un castell en els Carpats; un caràcter ominós que es trasllada a l’interior de la llar assetjada pels esperits, que percebem viscuda, plena d’ombres, pols i objectes amb potencial esotèric.

Aquest és un dels encerts d’un film en què Michael Chaves redreça el rumb perdut a l’anterior Obligat pel dimoni (que es desviava cap al thriller sobrenatural) i posa en escena un esglai climàtic cada pocs minuts, seguint les pautes marcades inicialment per James Wan. Si mesurem la vàlua d'El último rito en la quantitat de sotragades que ofereix, el preu de l’entrada queda més que amortitzat. Però això no maquilla el fet que es tracta de calories buides, que no arriben a calar en el relleu dramàtic que volen assolir les dues hores i quart de metratge.