L’estrena amb millor ‘timing’ de l’any recorda que retrobar-se amb la família és, com a mínim, estrany

Els mestretites que gaudeixen detectant correspondències, rimes i easter eggs entre els diferents títols de la filmografia de Jim Jarmusch xalaran amb Father mother sister brother. La pel·lícula va plena de ressonàncies. D’entrada connecta tres relats per un fil conductor tant temàtic com formal, tal com feien diverses antologies anteriors de Jarmusch. Molt aficionat al format de conte (de conte adult, impressionista i obert, en la tradició de certa literatura nord-americana del segle XX), el cineasta havia signat films com Mystery train (també amb tres històries), Noche en la tierra (també contraposant trames autoconclusives a diferents punts del món) o Coffee and cigarettes, col·lecció de curts en blanc i negre que sempre incloïa un pla zenital icònic d’una taula amb un cendrer i tasses que aquí reapareix com a picada d’ull. A més, el film recupera la posada en imatges de converses de sords entre coneguts que semblen estranys i la poesia dels afers terrenals tan presents en tot el temari i l’estil del director de Paterson.

Dit així, podria semblar que Father mother sister brother exigeix aquests coneixements previs a l’espectador, i no seria el cas. L’últim Lleó d’Or al Festival de Venècia el pot descodificar qualsevol persona que s’hagi de retrobar amb part de la família aquestes festes (molt bon timing d’estrena). És a dir, gairebé tothom. Aquests tres relats breus, tan semblants i tan diferents, mostren com aquests retrobaments sempre són, com a mínim, estranys. I també potencialment còmics i absurds. Què sabem dels nostres pares quan ja fa temps que no vivim junts? I dels nostres fills? En la tercera història, el conte dels bessons, s’insinua un lligam emocional indestructible entre germans molt més fort que entre progenitors i prole. Va bé que Jarmusch canviï el pas al final, perquè llavors és quan la pel·lícula respira i demostra que el cinema, com la vida, és molt millor sense tenir un guió tancat.