El plaer de veure com guanyen els monstres

Quan Adam Wingard va rebre l’encàrrec de donar continuïtat a l’univers monstruós que Hollywood volia generar a partir de la trobada entre King Kong i Godzilla, va haver d’afrontar la desagraïda tasca d’esprémer unes franquícies amb superàvit de personatges i poca capacitat per aguantar múltiples línies argumentals. El resultat, Godzilla vs. Kong, va ser previsiblement feixuc, però el seu èxit va servir per reanimar la taquilla postpandèmica i donar crèdit a Wingard (un cineasta sorgit de la precària escena mumblecore) com a pilot de blockbuster. Amb el vent a favor i un flamant títol de productor, a Godzilla y Kong: El nuevo imperio, Wingard ha reclutat el seu guionista habitual, Simon Barrett, perquè l’ajudi a fer neteja i concentrar el repartiment en el saber estar de Rebecca Hall i la vis còmica de Brian Tyree Henry i Dan Stevens, que actuen com a cor que comenta els destins mítics de les criatures gegantines que els envolten.

La jibarització de la dramatis personae converteix la nova entrega en una pel·lícula fonamentalment d’animació, consagrada a mostrar com els titans (els coneguts, els nouvinguts i algun rescat per tocar la fibra dels adeptes al kaiju eiga japonès) es relacionen i s’estomaquen entre ells. La barra lliure de CGI de què se serveix el film no aconsegueix la majestuositat icònica de la recentment oscaritzada Godzilla minus one, però sí que apunta a un futur feliç per a la saga, en què la figura humana seria una convidada de pedra al regne dels monstres.