El cor de les tenebres barroc de James Cameron

Més enllà de la seva incontestable espectacularitat, Avatar: foc i cendra –tercera entrega de la saga fílmica creada per James Cameron– concentra el seu atractiu en un conjunt d’aparents contradiccions. La pel·lícula aprofita la seva condició d’episodi central de la franquícia –es sabut que tindrà cinc entregues– per generar, durant gran part del seu metratge, aquella sensació de vertigen desfermat i d’aventura sense rumb definitiu que va fer de L'Imperi contraataca i Les dues torres els capítols més estimulants dels universos de La guerra de les galàxies i El senyor dels anells. No obstant això, Cameron no en té prou amb l’excitant reguitzell de girs, canvis d’escenari i personatges nous, i la nova Avatar acaba allargant-se més enllà del raonable per lligar els nombrosos fils narratius i tancar alguns cicles conceptuals. Per exemple, després d’explorar la força simbòlica de la terra i l’aigua en les dues primeres entregues, el tercer episodi explora formes de vida aèries i converteix el foc en emblema de la destrucció.

Avatar: foc i cendra prolonga la principal paradoxa d’una saga que basa el seu encant en l’avenç tecnològic –cal buscar la pantalla més gran possible per gaudir dels fascinants efectes 3D–, però que arrela el seu relat en referents clàssics. En aquest sentit, la nova entrega de l’odissea dels na'vi reprèn el seu idil·li amb els temes de Shakespeare –passada la pantalla de Romeu i Julieta, toca explorar la rancúnia i l’anhel de venjança de Hamlet– i les aventures itinerants d’Homer. Però la cosa no queda aquí, ja que Cameron decideix transportar a l’àmbit narratiu l’exultant barroquisme visual de la saga. Així, Avatar: foc i cendra esdevé una espècie de versió fílmica de butxaca d’El cànon occidental, de Harold Bloom, amb picades d’ull al drama parricida d’Abraham a la Bíblia, a l’espiritualitat de Siddhartha, de Hermann Hesse, i a l’estudi de les obsessions macabres del clàssic de Herman Melville Moby Dick.

De fet, la millor troballa de la tercera part d’Avatar té un vessant literari, ja que el magnètic personatge de Varang –una xamana que ha generat un culte nihilista al seu voltant– remet a la figura de Kurtz, el monstre barbar de la novel·la de Joseph Conrad El cor de les tenebres, que va inspirar Apocalypse now (Francis Ford Coppola). És a través d’aquesta figura perversa que Cameron remata la seva denúncia, tan evident i naïf com oportuna, del poder corrosiu del militarisme i les armes de foc.

[Consulta les projeccions de la pel·lícula en versió catalana en aquest enllaç]